31.8.16

CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: Si us plau que no plogui més...








































Aquesta setmana ha estat més lenta degut a agents que no podem controlar. Teníem moltes ganes i semblava que aniríem molt ràpid, però al final hem hagut d'acceptar la realitat. 

El primer dia va ser un descans pel formigó per a que fragüés bé. Ens vam dedicar a pagar a tots els obrers per cadascuna de les feines dutes a terme i també per pagar els materials que es varen comprar. A més a més, també ens vàrem carregar amb tots els materials necessaris per poder treballar durant la setmana. 

Estàvem llestos per començar amb força en dimarts. Regàvem les sabates per a que curessin bé quan vam rebre una trucada informant-nos que els obrers no podrien venir a treballar. En un primer moment això ens va provocar un flashback recordant a l’antic constructor de Nandyal deixant-nos, però més tard ens aclaririen que a l’endemà sí que vindrien. Així que no podent fer res, vam decidir fer una visita a Nandyal i aprovisionar-nos del bé més escàs a la Índia: paper de vàter! 

Dimecres vàrem començar amb força. Portàvem uns quants pilars preparats quan de sobte la parcel·la va deixar de tenir electricitat. Ens pensàvem que seria temporal: una hora, dos, tres com a molt. Però aquesta espera es va prolongar durant dos dies. Resulta que en una parcel·la veïna van tallar el cable de la llum sense voler-ho. I tant nosaltres com la resta de veïns ens vàrem veure afectats. 

Mentrestant, no vàrem perdre gens de temps i vàrem prosseguir la feina encara que lentament; les barres d’acer tallades amb radial és un segon, a mà es triga deu cops més. 

Comptant que divendres és festa pels treballadors, només havíem treballat dos dies a un 60% de la nostra capacitat. Però aquí no acaben les nostres desgràcies. 

Dissabte ja teníem de nou electricitat. Vàrem seguir tallant i muntant pilars. I finalment a la tarda vam poder formigonar els quatre primers pilars. Cal esmentar que tenen per costum no formigonar-los sencers, sinó que primer fan una alçada de metre i mig i un cop feta la solera de planta baixa, llavors acaben de completar-los. Així que vàrem acabar el dia amb ganes d'acabar formigonant vuit pilars més el diumenge. 

Però com ja us dèiem, no tot és color de rosa. La nit de dissabte a diumenge va fer una pluja torrencial. Ja durant la setmana, la calor sufocant ens avisava, i finalment a la nit el monsó ens va visitar de nou. Vàrem agrair el monsó durant la nit per la frescor. Però a l’endemà, la parcel·la estava inundada, impossibilitant la nostra feina. Hi havia uns quatre dits d’aigua acumulats a la fonamentació. Però al menys els quatre pilars fets s’han pogut desencofrar. La nit de diumenge a dilluns s’espera més pluja, així que serà el dilluns al matí quan tirarem de bomba per drenar l’obra d’aigua.

Tallant manualment

Els encofrats ja són aquí

Mesclant manualment

Sorpresa!

24.8.16

CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: Ara sí, ja tenim nou constructor!

Resum de les dues darreres setmanes a Koilkunta, Índia: Amb nou constructor i moltes ganes de seguir amb aquest rítme frenètic!


























Setmana 9:
Si la setmana passada va ser un puja i baixa d’emocions, aquesta ha sigut tan non-stop que no ens ha donat temps per pensar en res més! 

“Me encanta el olor a hormigón por la mañana.” A aquesta frase es resumeixen els nostres dos dies de formigonat de pous de fonamentació. Va costar una bona discussió amb el cap d’obrers per fer-li entendre quines proporcions volíem fer servir. Però un cop tots ho van assimilar, tot va anar rodat. Encara que vàrem tenir que anar controlant-los, ja que tendien a tirar més grava de la que tocava, i molta, molta més aigua. 

Un cop acabat el formigonat vàrem deixar un dia de descans per poder treballar-hi a sobre un cop comencéssim a excavar les riostres. Així també els obrers tindrien temps per descansar d’aquest ritme frenètic que portàvem. Vàrem aprofitar aquest break per pagar deutes i sortir a la recerca d’un constructor. 

Dijous es va començar excavant riostres i es va acabar omplint amb la base de compactació de sorra. Una riostra de 40cm sobre plànol no passa res, però a l'hora d’excavar-la resulta incòmode encara que siguis primet. Però els obrers no van dir res i ho van fer com vam demanar. Realment són gent de bona pasta. 

Aquell mateix dia ens vàrem reunir amb dos constructors que els denominarem com: Tall man (no cal que expliquem perquè) i 6th Class man (ens va comentar que el seu nivell d’anglès és de sisena classe: 6è de primària més o menys). Els dos ens semblaven opcions atractives: el primer tenia la experiència de l’edat i el segon la iniciativa de la joventut. Finalment ens vàrem decantar per quins millors preus oferia: Mr. Tall Man. 

El mateix dia que vàrem firmar el contracte de les feines que hauria de dur a terme el nou constructor, també vàrem anar a comprar les barres d’acers per poder començar el dilluns a muntar els armats. Els plànols a seguir ja estan acabats i tenim ganes de començar la nova setmana amb força! 
Arriba el ciment

Mans a l'obra

...i un cistell més de sorra a la formigonera

Netejant el fons dels pous de trossos de paret caiguda

L'ordre i desordre d'un formigoner

Carmanyola per dinar a l'estil indi

'Postureo' indi

Connectant sabates







































































































































































































Setmana 10:
La setmana va començar amb la celebració del dia de la Independència Índia com a colònia britànica.
Aquesta ocupació ha deixat rastres en la seva manera de fer. No es fa cap celebració conjunta de tota la població, sinó que a les diferents institucions i centres educatius es realitza una petita cerimònia on s’issa la bandera de la Índia i es canta l’himne.
Aquest dia, els únics que tenen festa són els nens, tot i això, han d’anar a l’escola a fer aquesta petita cerimònia. Abans d’anar-hi però, aquí a Haribala, vam poder presenciar la celebració d’aquest dia des de primera fila. El passat colonitzador ha deixat un caràcter militar en aquest tipus d’actes, i en d’altres aspectes del dia a dia també, ens referim al Good morning Sir! que els nens entonen cada matí. A Haribala vam tenir el plaer de rebre l’alcaldessa de Koilkuntla per a la celebració d’aquest acte, de caire més seriós. Això sí, després els nens i nenes ens van deleitar amb un seguit de balls i cançons, però no només els petits s’hi van atrevir, sinó que alguns dels treballadors del centre també. 

Era dilluns i el dia començava ple d’energia. Després de la celebració del dia de la Independència ens en vam anar cap a l’obra. Nou constructor i amb moltes ganes de treballar. Si ens vau llegir la setmana passada, sabreu que el nostre home és el “tall man”. 
La setmana passada vam estar treballant amb trenta treballadors a l’obra, però el nostre “tall man” va venir amb cinc treballadors. Al principi ens vam sorprendre una mica, però hem vist que val més pocs i bons treballadors que no pas una multitud. 

Durant els primers tres dies de la setmana vam estar tallant i muntant els armats per a les sabates. És una feina que és prou ràpida, però després per col·locar tot el que havíem muntat no va ser tant senzill; al plànol tot hi cap, però a la realitat les coses no són tant fàcils, però finalment ens en vam sortir gràcies a l’habilitat dels treballadors. 

Divendres és el dia de descans dels obrers, així que nosaltres també vam descansar per agafar forces per al dia següent. Dissabte i diumenge vam realitzar el formigonat de totes les sabates i riostres, aquests dies amb més treballadors això sí. 

Un aspecte que fa dies que hem anat veient, és que aquí a la Índia és molt normal que t’ofereixin menjar del que porten per a ells mateixos. Es veu que és una tradició formal el fet d’oferir menjar, normalment a algú de fora o a algun convidat. El segon dia d’obra, els treballadors ens van donar uns postres molt semblants al massapà, però menys dolç. 

Portem dues setmanes i mitja a tot gas, i ja tenim la fonamentació d’un dels edificis enllestida. Si no ens haguéssim trobat amb tants problemes a l’hora de trobar un constructor i haguéssim pogut començar a treballar a aquest ritme des d’un inici, qui sap en quina fase de la construcció ens trobaríem ara mateix, però qui sap també si haguéssim sobreviscut amb aquest ritme frenètic! Però les circumstàncies van anar com van anar, i no hi podem fer res. Tot i això ara estem molt contents de la feina que hem arribat a fer en dues setmanes i mitja i el que ens falta per veure en les últimes setmanes que ens queden.
Himne

Membres celebrant-ho

Issat de bandera

Balls dels nens i nenes del centre

Muntant els acers

Acers llestos per col·locar

Col·locant pilars

Formigonant

Feina feta!

21.8.16

A NARÉ:3a Fase- L'embranzida final!



























Kassoumaye!

Kassoumaye!

Kassoumaye kept!

La festa de Mlomp era la nostra principal preocupació de cara a aquesta nova setmana. De fet, el primer dia, els pitjors auguris altre cop es van complir i l’assistència a l’obra va ser molt escassa, permetent-nos només la col·locació dels andamis a la part posterior d’un dels edificis. A més a més, a causa d’aquesta celebració, les rajoles, ja a Bignona, no podien arribar, fet pel qual l’equip de l’Ismaïla no podia començar amb el carreau-cassé.

No obstant, dimarts tot va canviar. L’Eno i els seus van venir essent nombrosos –sis- i van anar per feina amb la construcció de la gelosia que ha d’impedir l’entrada d’aigua de la pluja a l’interior de les aules tot procurant-ne una adequada il·luminació. En només un dia, la gelosia de més de mig mòdul estava erigida i arrebossada –per protegir els btc de la pluja-. Paral·lelament, se’ns va confirmar l’arribada de les rajoles de cara a dimecres, de manera que l’equip de l’Ismaïla va començar amb el transport de les terres a l’interior de l’edifici, que han de servir per anivellar a la perfecció la superfície on s’assentarà el carreau-cassé. 

Així, amb un ritme frenètic, al llarg de la setmana, es va aconseguir la construcció de tota la gelosia d’ambdós edificis, amb el seu conseqüent arrebossat –només la part exterior-. A més a més, entre un mòdul i l’altre també es va acabar la construcció del pedrís que se situarà en una de les aules tot formigonant la llosa que farà de suport. 

Mentrestant, l’Ismaïla i els seus, també van protagonitzar una setmana molt intensa que es va allargar fins diumenge inclòs. Gràcies a la seva entrega, acabem la setmana amb tots els interiors dels mòduls enrajolats –a falta de la zona de lavabos, on estem pendents de l’arribada de les altres rajoles. Fins i tot, la primera part de la zona exterior, ja compta amb el carreau-cassé; es va voler aprofitar el bon dia del diumenge per enrajolar l’única zona que quedarà exposada a la pluja –una vegada sec no presentarà cap problema-, però calia assegurar-se que en el moment de col·locació la pluja no fes acte de presència i pogués malmetre les juntes.

Nosaltres, amb l’ajuda d’en Kalilou, també vàrem fer la nostra aportació. D’entrada, vam col·locar les teles que faran de fals sostre a les aules, de manera que la xapa no pugui produir reflexos incòmodes als assistents, a part d’embellir l’estança. Conclosa aquesta tasca i la del propi carreau-cassé –que produeix nombrosos esquitxos als murs- vam començar amb la pintura d’una de les aules, deixant les parets ben blanques per augmentar-ne la lluminositat –realitzant-ne fins a tres capes-. Cal afegir que va ser convenient polir els murs per treure’n la sorreta sobrant de l’arrebossat. A més, entre capa i capa, vam tenir temps d’anar a Thiobon a comprar els arbres i de plantar-los –comprenent 2 cocoters, 2 palmeres, 3 tarongers i 2 manguiers-, aconseguint que, en un futur, la parcel·la sigui fresca, fructífera i amb entitat.

En la línia de paisatgisme, també va haver-hi temps per arrencar tots els fourabands de la parcel·la, de manera que, si les dones hi donen el manteniment adequat, no hauria de tornar-hi a haver-ne. De fet, les primeres ja van estar aquí un dels dies per començar amb la neteja de l’obra, traient males herbes alhora que alguns residus. Esperem que la setmana vinent, en vinguin més i més sovint ja que, al cap i a la fi, aquest és un espai per a elles, i desitgem que el cuidin com farien amb el jardí de casa seva.

Així, concloem segurament una de les setmanes més intenses i productives en el que va d’obra. La realització dels acabats s’està produint en paral·lel i estem tenint molts efectius en moviment; no pot ser d’una altra manera, ja que ens trobem a les portes del final de la nostra estança. Esperem que la setmana que ve no decaigui i podem donar l’obra per finalitzada. Creuarem els dits.

Bo esemaine diamenediole!

Luka Mané i Martí Diediou



16.8.16

CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: La pluja ens dóna un descans!





























Aquesta setmana ha estat plena d’emocions: positives i negatives. Ens venien notícies bones i dolentes per totes bandes. Contents. Tristos. Contents. Tristos.... Però li hem tret molt de profit i ens hem divertit. Feia temps que no estàvem tan ocupats i ja trobem a faltar una mica el descans.

Tot va començar quan la pluja va parar. El cel al llarg del dia passava per les 3 fases: sol que pica encara que et posis crema, núvols que alleugereixen la sensació de calor i núvols que et fan començar a pregar per a que no plogui; encara que tinguis a la resta de la Índia pregant per a que plogui: lluita de pregàries!
Els dies anaven passant i no plovia. Això només significava una cosa: el terreny s’estava assecant i era el moment idoni per començar la excavació. Quan ja havien passat els dies mínims, va resultar que els obrers tenien un casament; no només durant un dia, sinó dos. Estàvem temptant molt a la sort: hem comprovat que consultar l’home del temps varia moltíssim d’hora en hora, així que mai sabíem què podia passar. 
A més a més, aquesta setmana hi ha hagut 2 dies de vaga general a tota Andhra Pradesh, així que qualsevol altre tasca que volguéssim dur a terme es va veure cancel·lada. Tot i això, ens vàrem buscar coses a fer: els nens tenen una sala d’ordinadors que portava un temps tancada, així que li vàrem treure la pols i vàrem arreglar els ordinadors per començar a impartir classes. 
Finalment, divendres, quan teòricament els treballadors no treballen, vam començar amb l’obra. Creus que comences a entendre com funcionen les coses, i resulta que no: fins i tot han vingut a treballar a l’hora marcada! Es va inaugurar el dia amb un ritual hindú. Molt breu i ràpid: trenques coco, beus la seva aigua, el que et sobra t’ho passes pel cap, el fum de l’encens te’l tires a la cara com quan et tires aigua pel matí al llevar-te, menges coco i menges arròs inflat. I un cop acabada la cerimònia la posta en obra va ser immediata. La veritat és que ens va transmetre coratge veure treballar als 30 obrers tots a la una, un conjunt de peces d’un motor indi que lluita per construir i convertir en realitat els desitjos d’Haribala.

Però l’entusiasme que portàvem es va veure ensorrat per la notícia de que el constructor encarregat de continuar l’obra un cop acabats els pous de fonamentació ens havia deixat per una altre feina, ja que no podia esperar més a que la pluja parés. Trobar-ne un de nou torna a ser el nostre dilema principal, a la vegada que fem front a les demés problemàtiques de l’obra.
Amb els obrers hi ha molt bon rotllo però ens hem de comportar com pare i mare, perquè tendeixen a optar per la feina més fàcil: tirar la sorra excavada on no toca, excavar menys del que s’ha dit, ..., tot i així estem contents perquè és una feina extenuant i ho han fet molt bé i de pressa.

Tot i no tenir problemes de pluja, l’aigua no ens abandona, i si no ve del cel, ve de sota terra. Teníem una bassa d’aigua fora de la parcel·la que ens feia angúnia ja que afectava indirectament a la zona immediata provocant humitats i algun que altre despreniment de paret del pou de fonamentació. Vàrem drenar la bassa, per trobar-nos al dia següent que tornava a estar plena. Això ens va indicar que allò no era aigua acumulada de pluja sinó una fuga de la canonada principal d’aigua. La fonamentació afectada està parada fins que l’ajuntament arregli la propietat pública, i ja hem buscat encofrats per assegurar les fonamentacions afectades. 

Després de tot un dia i tarda a la obra, acompanyat d’una lliçó d’informàtica als nens i nenes d’Haribala abans de sopar, ens deixa destrossats i ens fa enyorar moltíssim un bany de piscina fresqueta. Estem cansats, però amb un somriure a la cara de poder estar fent el que serà la nostra professió.

Ritual hindú abans de començar a excavar

El treball en equip és primordial.

Poc a poc i bona lletra!


PROGRAMA AWASUKA: Una tabla, o cómo construir una casa en una semana!














5.8.16

A NARE_3a fase: Les festes locals frenen el ritme de l'obra



























SETMANA 27

Kassoumaye!

Kassoumaye!

Bu nulabeh?

Kassoumaye!

Iooooooh!

Aquesta setmana començava amb les soleres interiors acabades però, abans d’emprendre el formigonat de les exteriors, es va convenir que millor seria de començar amb els acabats interiors dels murs. La qüestió és que la tasca d’enrajolat és preferible realitzar-la una vegada acabats els arrebossats –ja que necessiten del propi espai interior per formar la pasta d’arrebossat, i, en qualsevol cas, el ciment residual acabaria embrutant el carreau-cassé.

Així, es va començar per l’aula del primer mòdul, arrebossant tots els paraments de parets amb una mescla de sorra blanca i de ciment. El procés de realització implica abocar aquesta pasta als murs, aplanar-la en tota la seva alçada, i, per acabar, polir-la per tal que quedi llisa i fina. 

A l’endemà es va concloure amb l’aula a la vegada que s’arrebossava el magatzem contigu. Cal afegir que, en el cas de l’aula, la tasca implicava l’arrebossat dels pilars, els quals, per raons de superposició de filades de btc, no havien quedat uniformes. A més a més, les cantonades queden exposades i per tant requereixen una especial atenció.

De la mateixa manera es va procedir amb el segon mòdul, tant per l’aula com pel magatzem. Això si, pel que fa als lavabos del primer mòdul, només es van realitzar alguns dels acabats ja que, precisament aquesta setmana, es començava amb les connexions d’aigua entre el dipòsit del pou i les diverses aixetes. Així, cal esperar a fer els arrebossats fins que s’acabin les instal·lacions de manera que puguin quedar integrades i, segons quan, ocultes dins de l’edifici. En aquest sentit, el dissabte mateix, en Kalilou va començar a fer les connexions, partint de la latrina més a l’interior.

Una vegada conclosa la tasca d’arrebossats interiors, els maçons van disposar-se a continuar amb el formigonat de la solera exterior. Així, entre divendres i dissabte, es van encarregar de la compactació del terreny per tal de deixar-lo llest per abocar-hi el formigó. Tanmateix, les fortes pluges van provocar la caiguda del corrent elèctric i la bomba no va anar bombejant l’aigua al dipòsit, de manera que aquest va quedar buit abans no es pogués començar la formació del formigó. D’aquesta manera, la solera exterior haurà d’esperar a la setmana vinent per poder efectuar-la, esperem doncs, que la pluja ens doni una treva.

Bo esemaine diamenediole!

Luka Mané i Martí Diediou


















SETMANA 28

Kassoumaye! 

Kassoumaye! 

Novament aquesta setmana ens situàvem a les portes d’una nova festivitat local que forçosament havia de repercutir en el ritme habitual de l’obra. Aquest cop, però, no tenia a veure amb la religió musulmana sinó que responia a una de les tradicions més ancestrals de l’ètnia Diola, la Iniciació. Es tracta d’un ritual en què els homes originaris d’un poble –que encara no hagin assistit a aquest procés- han de passar entre una i quatre setmanes al bosc sagrat per esdevenir Homes i per conèixer els secrets més intrínsecs de la cultura Diola. La notorietat de l’esdeveniment, més enllà del propi contingut, consisteix en la seva unicitat; ocorre només cada 30 anys –aproximadament- en un mateix poble. I, aquest any, tocava al poble més pròxim, a Mlomp. Tant és així, que a partir de divendres els obrers hi ha estat assistint periòdicament i, els que hi tenen família, no tornaran fins que els nous iniciats surtin del bosc. 

Abans de l’arribada de tan esperat esdeveniment, però, si que va haver-hi temps per avançar en l’obra. La primera tasca a desenvolupar-se ha estat la de completar el formigonat de la llosa exterior –amb prèvia compactació de terres-. Per això, calia repetir el procés de la llosa interior, però amb una marcada diferència; com que el límit exterior de la llosa no venia marcat per cap mur, calia d’entrada col·locar-hi unes fustes per fer de topall, a la vegada que calia cavar a una certa profunditat per tal de poder dotar a la llosa d’una espessor considerable per evitar trencaments en la seva zona més fràgil. 

Acabat aquest procés, la següent etapa de l’obra consistia en l’arrebossat dels pilars exteriors dels edificis. La nostra preferència era d’evitar al màxim els arrebossats exteriors per tal de poder mantenir el vincle estètic amb els mòduls anteriors. El cert, però, és que precisament els pilars, al requerir d’una superposició de filades particular, han acabat formant cantonades irregulars, i és per aquesta raó que hem convingut la necessitat de donar-hi un revestiment que els uniformitzi i els hi confereixi un acabat més acurat -a part de protegir les cantonades exteriors, sempre més delicades. 

Paral·lelament a aquesta tasca, l’Aliba es va encarregar d’erigir les filades de btc que faran de pilars per al pedrís –o marbre- a una de les aules, i que servirà com a espai per a poder donar classes de cuina o de conserves, etc. Nosaltres quedem expectants de si la festa de Mlomp seguirà alterant el ritme de l’obra de cara a la setmana vinent o si, en canvi, podrem cobrir les absències i així aproximar-nos, una mica més, al final de l’obra. 

Bo esemaine diamenediole! 

Luka Mané i Martí Diediou



3.8.16

PROGRAMA AWASUKA: Una semana de contrastes.























Polvo y lluvia, montaña y coches, excursiones a pie y viajes en la parte trasera de un camión. La semana que despedimos hoy ha estado cargada de contrastes que la han hecho muy intensa. 
La decepción de tener que despedirnos de unos beneficiarios que no se habían merecido serlo no nos hace decaer. Nuestro principal interés es ir conociendo en profundidad esta cultura y el carácter de la gente que la integra. Cada bache en el camino nos acerca más a ello, pues es un problema que no volverá a pillarnos por sorpresa.
Tras el cese de las obras y la llegada de los coordinadores, nuestras horas se llenan con trabajos que rompen la rutina. 
Hay varios temas abiertos sobre la mesa que deben cerrarse pronto, y a ello nos disponemos. 
- MANPOWER: Encontrar a nuevos obreros o aprendices para terminar los prototipos.
- PROTOTYPES: Determinar la localización para los prototipos que se van a hacer durante este mes de lluvias, en el que no se podrá continuar con el de tierra y barro. 
- BENEFICIARIES: Seleccionar a las primeras familias que se beneficiarán del programa para re-construir sus hogares. 
- MATERIALS: Terminar de comprar todo lo necesario para los nuevos prototipos, y encontrar un lugar adecuado para su almacenaje y trabajo. 
En cuanto al nuevo personal, se abre la veda. Como a veces es más importante el destino que el camino, y lo que queremos es llegar a casa, decidimos contratar a profesionales para construir los prototipos.
Al fin y al cabo, el objetivo principal de hacer estos ensayos es descubrir las virtudes y los defectos de los planteamientos técnicos que se proponen, antes de llevarlos a cabo en las viviendas de los beneficiarios del programa, además de tener un control sobre el precio final de cada uno de ellos. 

Pero en Nepal las cosas nunca son fáciles, ni cuando parece que es más difícil que sea difícil que qué sea fácil. La condición de ser un beneficiario para trabajar en el prototipo, y de trabajar en el prototipo para poder ser un beneficiario, es demasiado estricta.
A pesar del interés formativo de que los participantes en la construcción fuesen aquellas personas que más adelante deberían construirse su casa, es complicado encontrar gente del mismo Ward (distrito) que se pueda permitir destinar a algún familiar a trabajar con nosotros durante algunos meses (la mayoría de jóvenes se encuentran estudiando o trabajando en Katmandú o en el extranjero).
Con lo que nuestra tarea principal para las próximas semanas será encontrar a nuevos obreros o aprendices para terminar los prototipos.
Tras la primera reunión con todo el equipo se ve con claridad también otro tema importante. Los nuevos prototipos que se realicen no deben ser ya para mostrar sueños, sino para alojar realidades. Las primeras beneficiarias del programa ya tienen pues cara y nombre. Se trata de las niñeras de Balmandir, las madres, tías y abuelas de todos los niños que viven entre las paredes del orfanato: Belly, Maya y Santamaya. Aprovechando que las tres cuentan con un trabajo estable, pueden financiarse una parte del pago de su propia casa sin necesidad de pedir un crédito. Por este motivo y por vivir en el centro del pueblo, son las candidatas perfectas para recibir el espacio de los tres nuevos prototipos: el de bloque de cemento confinado, el prototipo ligero de madera, y el refuerzo antisísmico de una vivienda. 
Por lo que es agradable descubrir que ya se ha podido determinar la localización para los prototipos que se van a hacer durante este mes de lluvias, en el que no se podrá continuar con el de tierra y barro.
Aparte de estas beneficiarias, cuyas casas servirán de ejemplo para las demás construcciones, se avanzan los trabajos de reconocimiento en Supping. 
Retomando las fichas empleadas hace un año durante el viaje de reconocimiento (House Forms) recopilamos información detallada acerca de todas ellas, haciendo hincapié en el tipo de intervención que requieren (reconstrucción u obra nueva). 
Para nuestra agradable sorpresa la mayoría de las familias quieren reconstruir o reforzar su casa, lo cual siempre es una buena noticia ya que pueden seguir viviendo en su casa, con todos sus recuerdos y vivencias intactos, además de que no se desechan materiales y el precio disminuye. 
Dibujamos y fotografiamos detalladamente todas aquellas casas que deben ser reconstruidas, y estudiamos el terreno donde deberán ser construidas las nuevas casas. Entre las 19 casas visitadas podremos, en las próximas semanas, seleccionar a las primeras familias que se beneficiarán del programa para re-construir sus hogares.
Y como no todo el trabajo puede ser tan agradable, esta semana nos toca enfrentarnos de nuevo al caos que reina en Hetauda. Las fábricas y tiendas que se suceden a lo largo de sus calles son el carburante necesario para mantener la rueda de Awasuka en marcha. 

Con la adquisición del nuevo almacén, el banco de materiales por fin se pone en marcha, por lo que nos ponemos a la obra para conseguir todos los materiales y herramientas que harán falta para realizar las construcciones. Y como aquí aún no hay Leroy Merlin, no nos queda otro remedio que recorrer la ciudad entera en busca de un lugar en el que a alguien le apetezca trabajar. 
A pesar de que muchos de los materiales ya los teníamos reservados y prometieron tenerlos preparados, al llegar nos damos cuenta de que nada de esto había sucedido. Algo que podría haberse hecho en dos horas, se convierte en un arduo trabajo por parte de todo el equipo que se alarga hasta las 22:00 de la noche. El tiempo que se tarda en hacer algo aquí suele ser cuatro veces mayor que en el resto del mundo, como si los minutos transcurriesen más rápido. ¿Será por ello se encuentran ya en el año 2073, según su calendario?

A pesar de esto, tras tres incesantes días en la ciudad, hemos conseguido terminar de comprar todo lo necesario para los nuevos prototipos, y encontrar un lugar adecuado para su almacenaje y trabajo.
Y terminamos con una bonita frase referida a Alvar Aalto, que nos recuerda que la felicidad no se encuentra más que en el interior de nosotros mismos: “Nunca atesoró otras riquezas que las capaces de atravesar su piel (un campo toscano, una catedral gótica o un vino francés). A Aalto le emocionaba la vida y no necesitaba aderezos para ser feliz.” (Vidas construidas, Biografías de Arquitectos. A. Zabalbeascoa y J. Rodríaguez Marcos).


Adri y Viki


No es un fondo de pantalla, es Suping, la aldea entre las nubes.

Un fallo típico en las casas debido al terremoto. Debido al gran peso de los muros, muchas paredes colapsan a la altura de la cubierta.

Las familias nos invitan a té cuando visitamos sus casas.

El camino al colegio para los niños de Suping, tiene poco que ver con el que se recorre en Barcelona.

No podemos decidir quien de estos dos personajillos es más mono.

La música, un instrumento de diversión y de reunión.

Porches de colores.

Porches para ver la vida pasar.

Porches para resguardarse.

Trabajando- las entrevistas

Trabajando- las fichas

Trabajando- fotos y medidas
Trabajando- los dibujos de Pedro Lorenzo

16- Ciertamente hemos exagerado, algo se trabaja en Hetauda