De tant en tant tenim experiències que ens connecten amb allò que som realment, que ens agermanen amb la terra i fan veure-ho tot de manera més lluminosa.
Les darreres setmanes, de la mà dels nostres amics i amigues de
Conreu Sereny,
base-A i les persones que han vingut a formar part de les jornades de bioconstrucció a Sant Jeroni de la Murtra, hem tingut la oportunitat de recuperar la capacitat de construir amb poca cosa més que les nostres pròpies mans. Recuperant tècniques tradicionals de construcció sorgides de la biomimètica, de quan la paraula sostenible no era necessària perquè tot el què es feia seguia la lògica del respecte cap a la natura.
Cada matí hem preparat el nostre cos i la nostra ment per l’activitat diària, prenent consciència de la nostra respiració i permetent als nostres músculs i tendons despertar-se convenientment. Al principi, les feines físiques dominaven la major part del dia, doncs la terra exigia ser garbellada abans de poder-se utilitzar. Amb els carretons plens de terra amunt i avall, sentíem als braços i a l’esquena, el pes del material que més endavant serà part d’un refugi; adonant-nos a través del treball físic de la satisfacció que suposa el cansament per l’esforç en quelcom que val realment la pena.
L’aigua va arribar per obrar la transformació de la terra cap a l’estat plàstic, però calia un cop més servir-nos del nostre cos, tot trepitjant el fang en una gran bassa. El tacte de l’argila i l’aigua fluint sota els peus i entre els turmells i les cames, ens feia sentir part d’aquesta natura que ens envolta, nodrits de sensacions tel·lúriques com si els dits dels peus s’haguessin tornat verdaderes arrels.
Vam trepitjar en rotllana tots junts dins el bassal, formant un cercle d’aprenentatge mutu, i poc a poc anàvem incorporant la palla que completaria la preparació de la massa per conformar les toves, maons de fang i palla que s’assecarien de pressa amb el sol i el vent d’aquests dies de tardor estiuenca.
A l’hora de dinar, devoràvem amb fam les delicioses amanides del mateix hort, i ens sentíem reconfortats pels aliments que els habitants de la Murtra ens preparaven amb gran dedicació. Eren aquests els moments per la conversa distesa, que aprofitàvem per conèixer-nos més.
Al cap d’uns quants dies, vam retornar per començar a aixecar, posant maó sobre maó, les parets de la caseta per les eines, l’objectiu últim de les jornades. Era el moment de la creativitat i del treball de l’intel·lecte, calculant la disposició dels vitralls d’ampolles reciclades i comprovant l’anivellament i l’aplom de cada peça de fang encaixada al seu lloc precís. Alhora, la il·lusió per veure com avançava l’obra, creixia als nostres ulls fent-nos adonar del gran valor del treball comunitari i participatiu, i els somriures es compartien amb la complicitat de saber-se part d’un mateix projecte. És en aquests moments de connexió amb les companyes i amb la natura, on de nou l’argila, la terra, ens ensenya que pot esdevenir un refugi en més d’un sentit.
Encara queda feina per fer i de ben segur que aviat podrem acabar la construcció de la caseta de l’Arboç. Argila, aigua, energia, i consciència de les persones que aprenem, poc a poc, a ser part de la nostra pròpia natura.
