Capítol XVIII – Que comenci la festa!
Després d’una setmana rodona arriba el moment de descansar i gestionar el nostre temps d’una manera molt diferent. Primer dia de Dashain i en agraïment per la feina feta, la Maya ens ha convidat a tots a dinar a casa seva. En arribar ens reben amb un somriure i un seient per cadascú amb vistes al prototip, hi havia seients de tota mena, però predominaven els senzills i baixets fets amb tres fustes i quatre claus, segurament aprofitades de les petites restes del prototip de patra.
Aprofitem per observar els canvis en el prototip i regar la nova solera de la Maya. El Dani li porta el regal que porta temps esperant a donar-li i que encara no sabem si li feia més il·lusió a ell donar-li o a ella rebre’l. Somrient i molt agraïda ens convida a entrar i menjar. El plat de dero (menjar tradicional tipus puré de blat de moro) s’anava buidant lentament per cada cop que ens el reomplia i per molt que ho intentéssim ella sempre estava amb una cullerada preparada per servir-nos. Tot i la nostra insistència, ella no va voler acompanyar-nos en el menjar. Com es diu aquí: “Our guest is our god” i fins que no marxen els convidats, els amfitrions no mengen.
 |
| Regant la solera |
Capítol XIX – Terminator: painting day
Si bé el dissabte havia començat la festa, el diumenge ens va fer tocar de peus a terra. Amb l’arribada del Terminator teníem feina, llimar i pintar era el nostre objectiu.
D’altra banda, el fet de no tindre els treballadors per allà, va fer que ens poséssim a endreçar i organitzar el taller. Com un arqueòleg que va traient pols vam anar descobrint les petites relíquies amagades pel taller, guant nous, més rodets i pinzells per estrenar, pintura... Un cop treta la pols van aparèixer els forats que tard o d’hora reomplirem amb energia, però això amics meus, un altre capítol serà.
 |
| el taller, abans i després |
Capítol XX – Money Money money
Vam començar el dia amb molta energia, sabíem que ens esperaven molts dies de Dashain i els volíem aprofitar al màxim. Tal i com un nepalí hauria fet, ens llevem ben d’hora i marxem camí al Peepal tree que es troba dalt d’una de les muntanyes que tanquen la nostra vista i marquen els límits del nostre entorn. Tot just començar el Marc activa el GPS i marca les nostres passes per més tard registrar-les al ordinador i ampliar el mapa de Bhimphedi. Un cop amunt, descobrim perquè és un lloc del que tothom en sap: les vistes cap al poble son immillorables i l’arbre és espectacular. Descansem fins que l’alè ens torna i ens disposem a baixar per començar la feina: Per ficar-vos en context, tot indicava que hauríem de fer malabars per aconseguir els diners per pagar la fusta i els treballadors. Feia gairebé dues setmanes que els havien enviat però tot i així seguien retinguts... Pels treballadors, un cop explicada la situació ho van entendre perfectament, inclòs van proposar alternatives sabent que tot això no depenia de ningú. Tot just deixar de tocar terra per entrar en el formigó de la carretera en direcció a la oficina, el Dani ens va donar la bona notícia: Ja tenim diners nois! Quan tots van rebre l’esperada trucada i van venir, les seves cares van il·luminar l’oficina.
 |
| Camí del Peepal tree |
Capítol XXI – Zafarranxo en el bus
Un cop més agafem el bus cap Hetauda, el clàxon amb musiqueta ja no ens sorprèn, però si ho fan les 8 cabres que posen al maleter. Desprès d’un viatge atapeït arribem, però aquest cop el bus no ens deixa on sempre sinó a l’entrada de la ciutat. Tot i no saber on som, aconseguim trobar-nos amb el Niranjan que ens ajudarà a comunicar-nos amb els venedors.
Finalment comprem la màquina que tant ens han demanat els treballadors, això ens farà augmentar la velocitat en el taller i ens permetrà avançar feina durant aquests dies de Dashain. Per altra banda, amb els futurs plafons que explicaran els prototips en ment, fem una recerca i mirem preus i mides de perfils per fer uns possibles suports de ferro pels cartells que ficarem als prototips.
 |
| el bus es va omplint |
 |
| la investigació dels perfils metàl·lics |
 |
| La nova màquina |
Capítol XXII – El gran comiat
És divendres i ha arribat l’hora d’acomiadar-nos de la Manisha i el Dani... És el primer cop que ella va a Barcelona i planegem un sopar de comiat amb la seva família. El treball de la tarda s’allarga i la gana no acompanya, encara és massa aviat per nosaltres, tot i que intentem afanyar-nos en sortir per no arribar tard. Un cop allà, ens presentem i comença el banquet. Ens trobem amb una família molt propera que ens fa sentir com a casa nostra, fins al punt de que ens conviden a la boda de una de les cosines de la Manisha (de la que us parlarem la setmana que ve) i ens treuen a ballar cançons en nepalí, tota una experiència! Poc a poc ens anem fent a la idea de que aquest serà un altre comiat dels molts que haurem d’anar vivint al llarg de la nostra estança a Nepal, tot i que els seguirem trobant a faltar encara que sigui per poc temps.
Si tres dies abans ens llevàvem d’hora, avui el matinar es va portar a un altre nivell. El Dani i la Manisha volen aprofitar el temps que els hi queda a Nepal i proposen seguir una tradició dels dies previs al Dashain: Sortir de matinada en direcció a un temple que es troba més enllà del Peepal Tree. Dormim una estona després del sopar i junt amb les voluntàries de Balmandir i alguns nens matinadors ens dirigim ben amunt dels límits visuals de Bhimphedi. Un cop arribem i passats els rituals provem un dels tés més necessaris fins al moment, ara des de dalt de la muntanya, veiem com el Sol comença a sortir i un nou dia s’inicia per nosaltres.
 |
| Sopar de comiat |
 |
| Una tradició de matinada |
Capítol XXIII – El Marc malalt
Es dissabte, toca festa i l’endemà també. Avui es el primer dia de Dashain, obro els ulls amb dificultat i dolor al cap. Ahir vam treballar fins ben tard, a les 7.30 de la tarda acabàvem una jornada de mes de dotze hores. Normal aixecar-se fet un cromo, no obstant això, la meva inutilitat es va estendre al llarg del dia que acabava d’hora, a les vuit els nostres ulls ja havien acabat la jornada.
La nit em crida, no puc dormir, em comença un suor fred que em fa canviar la roba i sortir a airejar-me movent-me bandejant per l’habitació. Tornar-se a posar al llit amb la sensació que dormiràs de cop és genial, però res mes lluny de la realitat, doncs ara un fred implacable que em lleva entre tremolors, i a partir d’aquí ja no hi ha manera d’agafar de nou el son. Surt el sol, canten els ocells, els cotxes passen i la gent crida. Al meu cap tot sona amplificat, desordenat i concentrat en un mateix punt que em deixa fora de joc abans de posar un peu a terra. Aquest diumenge no em moure del llit, com tampoc ho faré ni dilluns ni dimarts.
Arribats al dimecres, la situació es insalvable, les febres arriben als 39º i cal fer alguna cosa, però el dimecres sembla que millora una mica, així que amb totes les esperances posades en un bon despertar al dijous restem a l’espera.
Es dijous dia sis i la nit que hem deixat enrere ha estat horrible, anem cap a l’hospital de Bhimphedi i només de veure’n el panorama marxem en un jeep direcció Katmandú, el camí es fa dur ple de moviments que el meu cap no era capaç de gestionar. Arribem tard, son gairebé les cinc i ens falta arribar a l’hospital, on després de unes proves se’m queden una primera nit de les 4 que les precediran. El diagnòstic, febre tifoïdal. El tractament, uns antibiòtics i repòs en una trista habitació d’hospital.
Des d’aquí s’acomiada aquesta setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada