27.10.16

PROGRAMA AWASUKA: Acaba el Dashain, i en Marc es despedeix per a tornar a Barcelona!

Capítol XXIV – Dashain

Ja fa dies que ens ho van dir, i ho esperen i esperem amb candeletes, anar a visitar als treballadors a les seves cases i reunir-nos per celebrar el Dashain. Així que el dia arriba i anem a Dorshin on viuen en Ram i en Keshar. Un cop amb ells comencem a sentir què és això del Dashain, i, resumint-ho, ve a ser com el nostre Nadal, unes dates especials on reunir-se amb la gent que t’estimes i amb aquells amb qui tens ganes de compartir moments especials.

L'Andrea amb en Keshar i la seva família





























Dimarts 11 d’octubre és el dia fort del Dashain. Tot comença anant a Balmandir on ens posen la tika i celebrem les primeres hores de l’últim dia, fins que ens endinsem en la muntanya per arribar a Matilo Supping on ens esperen llestos per la celebració. Després de trobar-nos amb en Niranjan a mig camí i que discutissin quina havia de ser la primera casa, fem la primera parada a casa d'en Basu, que ens deixa al porxo de casa seva amb un platàs de menjar i tota la seva família al nostre voltant observant-nos expectants. Tot seguit ens esperen a la casa veïna, la casa d'en Deepak, que ens fa entrar a casa seva i comparteix la vetllada amb nosaltres. Encara ens fan la tika més gran per a després anar a casa el Niranjan, on repetim la cerimònia i també aprenem un joc de cartes nou. Ja només ens queda casa d'en Salikram, que occidentalitza una mica la vetllada compartint la celebració amb nosaltres i ens presenta fins a l’últim membre de la família. Tot han sigut una sèrie de visites plenes de tradicions que ens han apropat més als nostres companys de feina. Quan ja som a baix, ens trobem els familiars de la cosina de la Manisha, tot just havien celebrat la seva boda i ens conviden a menjar. La celebració s’havia acabat, i estàvem sense llum a tot Bhimphedi, però tot i així l’hospitalitat nepalesa és immensa i ens fan sentir com uns més. Un dia llarg, amb un fart de caminar i menjar fins no poder més coneixent les famílies i costums de Nepal.

El Dashain a Balmandir
El Dashain a Balmandir
La família d'en Basu
La família d'en Salikram
La Boda








































































































































Capítol XXV – La carta

Obrir el portàtil, concentrar-me, tancar els ulls i pensar com fer-ho. Sóc en Marc i estic davant d’un full en blanc, sense saber quines paraules ordenar per dir adéu. Ah! Un segon encara no ho sabeu. En l’últim capítol estava entrant a l’hospital amb febre tifoïdal. En aquest capítol m’acomiado de les meves companyes, els voluntaris de Balmandir, els nens, els treballadors i la manera de viure que durant un mes i mig, ha estat també la meva. La malaltia no és precisament amable i haure d’acabar de passar-la a Barcelona on també disminuiré les probabilitat de contagiar a l’Alba i l’Andrea.

Avui em toca dir adéu a un projecte que sense cap dubte avançarà moltíssim, que és necessari, que té acollida i que està trencant les petites barreres que l’idioma ens planteja diàriament. Un projecte per oferir una vida millor a aquells qui farà un any i mig ho van perdre tot. Dir adéu a tot això no és fàcil, ni agradable, però fer-ho deixant a dues noies amb la força que tenen l’Alba i l’Andrea dóna molta tranquil·litat. 

La meva marxa serà més aviat del que havia previst, el projecte que venia a fer no ha sortit com esperava. Si bé he estat una quarta part del temps que hagués estat a Nepal, hi he estat esperant la fi del monsó, que mentre escric aquestes línies confirmo que ja ha arribat, ara ja massa tard. Però cal aprofitar l’oportunitat com crec que fins ara ho he fet, la feina d’oficina que he avançat i les tàctiques i estratègies que toca inventar-se quan les condicions no son com esperaves al venir han estat molt i molt enriquidores. 

De la gent d’aquí me’n enduc molt, el somriure des de primera hora del matí, la cultura i tradició que envolta el respecte així com la senzillesa amb que viuen. Cal distingir la pobresa de la senzillesa, doncs aquí es confonen amb facilitat i dels dos en pots aprendre.

Bé, no cal allargar-se mes, adéu Bhimphedi, adéu Nepal i adéu companyes! Ens veiem aviat per Barcelona!

Una de les Didis dient adéu a en Marc


El comiat d'en Marc amb les voluntàries

































































Capítol XXVI – Un dia profitós per Hetauda

És dissabte, últim dia de Dashain, i a les set del matí ja som al bus direcció Hetauda. Portàvem una bona llista de la compra, algunes coses semblaven complicades de trobar i aconseguir, no sols per la barrera de l’idioma i que ens entenguessin sinó també perquè algunes botigues eren tancades per les festes, però poc a poc anem coneixent millor aquesta ciutat i les seves botigues. Primer una roda pel carretó, situar la botiga de bambú i per fi aconseguim la peça de coronació de xapa, tot i que sembla que l’haurem de doblegar nosaltres. Més tard trobem qui ens farà el caneló i també podrà doblegar la xapa, que a més fa xemeneies, de fet col·labora amb la ONG local de Hetauda per a la millora de les cuines nepaleses, que també és un dels propòsits d’Awasuka, pel que no dubtem en presentar-nos i que ens expliqui com funciona el programa per l’ajuda que ens podríem donar, fins al punt de que ens convida a acompanyar-lo un dia a visitar algunes de les cuines que ja ha creat a prop de Bhimphedi.

Mirant materials trobem el bambú no gaire recte

Trobem la xapa per a fer el caneló
































































La nostra última fita era comprar la fusta per les fusteries del prototip de patra. Després de remenar i triar aconseguim tenir-la tota, carreguem el vehicle i ens dirigim de tornada a casa. Un viatge entretingut, no sols per la velocitat (que variava entre 10 i 40km/h) i els sotracs, sinó també perquè quan ja faltava poc per arribar va parar el cotxe sense saber dir-nos res més que “problem, problem” i assenyalar-nos un marcador de temperatura pels núvols. Després d’una estona de repòs per fi arribàvem al taller, mig dia després d’haver marxat aquell matí. Durant el dia s’acabava acabant de preparar el material per a que l’endemà tot estigués en ordre.

Seleccionant la fusta
Tot carregat i a punt!
Cap a casa carregades























































































Capítol XXVII – Tornen els treballadors

És diumenge 16 i ens trobem a les set del matí al taller amb els treballadors, emprenem el primer dia de feina per a ells després del Dashain. Tot estava llest des de feia temps per començar amb bon peu: materials, Planning de repartiment de treballadors, feines a fer... Havíem de fer l’armat de la plinthbeam, tallar les barres d’acer i doblegar-les, iniciar les fusteries de casa la Maya, tallar les peces, llimar-les amb la nova màquina i posar terminator, i acabar la primera capa de pintura de l’exterior del prototip de fusta. Un cop arriba l’hora de plegar sentim que hem superat les nostres expectatives i ens arriba una energia que sabem que ens serà de gran ajut d’ara en endavant. Tant és així que arriba el següent dia i l’Alba marxa amb en Niranjan a Hetauda per a acabar de carregar tota la fusta que necessitarem pel prototip de Dungha-Mato i l’Andrea es queda supervisant la casa de la Maya mentre pinten la següent capa de pintura, el taller mentre es fa la següent finestra i la casa de la Santamaya mentre es prepara tot l’armat i l’encofrat per començar a formigonar. Repte superat! Arriben les 3 de la tarda, totes les feines queden tancades i fem espai per a que torni l’Alba carregada de fustes.

Els nostres treballadors