CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: “Vaarsham a la vista! MUD MUD & more MUD”

7 del matí i el nostre despertador personal, en Subarao (watch man), l’home que vigila a la nit el centre d’Haribala, comença a fer gresca amb les seves eines de “desatasco”; just a on donen les finestres de la nostra habitació, cosa que fa cada matí (un dia li robarem les eines i li amagarem). 

Per un moment pensem que ens està aixafant la guitarra perquè és divendres, dia sagrat, normalment el nostre dia de festa, però de seguida ens despengem de la il·lusió i caiem de cul a terra perquè aquest divendres, “de fiesta na nai”. 

Aquests dies hem canviat de grup de treball, ja que els contractistes que teníem fins ara només s'encarreguen de l'estructura i la fonamentació. La feina que hem de fer aquest pròxims 5-6 dies és de moviment de terres per preparar bé la solera de planta baixa. 

El pla fins ara ha sigut sempre aprofitar les terres de l’excavació dels pous, sabates i riostes per omplir la part del “besament”, és a dir, per fer la base de la solera sobre la qual abocarem la capa de graves. És una solució constructiva sostenible i més econòmica que un forjat sanitari, per exemple. 

A l’obra tenim 3 muntanyes de material que utilitzarem per reomplir aquest espai, un de terres llimoses, una altre de “bricks” extrets de la construcció anterior i un altre de terra superficial.

El pla pilot era fer tota la feina amb 6 treballadors, 2 col·locant les terres al cistells, 2 transportant-les fins l’edifici i els altres 2 abocar-les i repartir-les dins el forat. Hem arribat a l'obra súper motivades pensant que en un tres i no res estaria llest, però conforme a anat avançant el matí, hem començat a desesperar-nos pensant que no acabaríem mai!! 

No sabíem ben bé si és que no havíem calculat bé els m3 (que eren molts), si és que els treballadors anaven lents expressament perquè treballen per hores ( que també), o és que el dia estava sent extremadament calorós, feia molt sol i molta calor. Amb aquests tres factors en marxa dansant, l’ànim entre confús i enfadat per les circumstàncies, vam prendre la decisió de fer una jornada de 6 hores i no treballar a la tarda per poder planificar i re-emprendre el treball amb més calma. En aquell moment pensàvem que estàvem perdent temps i diners, a part de demanar un treball físic massa excessiu als obrers; així que, al cap i a la fi, tot i haver despertat sabent que el dia de festa i lleure s’havia esfumat, vam poder gaudir d’una tarda d’aixopluc prenent decisions dels pròxims passos a seguir. 

L’endemà ens despertem grisos, ha plogut tota la nit, com diuen aquí “full varshaam”. Una mala notícia per nosaltres, que sense saber-ho encara durarà tota la setmana, i serà el pitjor que ens pot passar en aquest punt del projecte. 

Amb aquesta informació, i sabent que l’accés a la parcel·la y les terres són el festival dels llims i l’aigua, decidim només fer treball de preparació de tall de pedres per seguir els murs que pujarem fins al primer pis amb pissarra, i també tallar les bosses de ciment buit que utilitzarem com a geotèxtil per la capa de solera. Vam deixar unes hores que s’evaporés i s’assequés la terra per poder, a la tarda, intentar llogar la màquina, la retroexcavadora, anomenada aquí la “JCB” per la marca. 

Van passant les hores i parlant amb el “tall man” vam prendre la decisió de trucar a la JCB i a cinc treballadors per poder continuar amb el re-ompliment. La maquina es col·locaria a dins i els treballadors mourien i compactaven la terra. Així doncs vam trucar l’Arlapa (l’home dels contactes a Haribala) que va avisar el maquinista i els treballadors que a les 14h van arribar i es van posar a “tope amb la cope” per tenir-ho tot llest entre aquell dia i el següent.

14:30h tots a dins: pantalons arremangats, càmeres de foto preparades, JCV amb música Índia a tot ritme, i ens comencem a moure. Haig de fer parèntesis un moment: si no heu vist mai la retro treballar, al·lucinareu el dia que la veieu, com ho vam fer nosaltres, adrenalina corrent en vena!!! Us ho asseguro, impressionant, “bicho malo”!!!. 

Com tenim una setmana de sort i una altre no, era d’esperar, VA CAURE EL DILUVI UNIVERSAL ALS 30 MINUTS D’HAVER COMENÇAT; tant és així, que la JCV va haver de marxar, però els treballadors sota la pluja van acabar de col·locar i compactar la terra sinó volíem un estanc natural dins els murs de l’edifici l’endemà. 

Els següents dos dies a sigut una baralla amb la pluja i una baralla amb el temps, ja que hem intentat llogar la retroexcavadora durant 2 dies seguits, però no donaven servei perquè sabien com estaria el terra desprès de cada tarda i nit de pluja. Per aquesta raó hem fet jornades de 8h a 14h de col·locació manual de bricks com capa de separació entre llims i terra superficial, i moviment de terres, i a les tardes tallàvem les pedres de pissarra per seguir pujant mur. Hem hagut de prendre’ns una tarda més sense treballar a l’obra, temps que hem empleat per re-calcular l’estructura vertical tot fent l’AS-BUILT. El que no avancem aquesta setmana per un lloc l’avancem per l’altre . 

Com a conclusió de la setmana i planificació de la següent, prenem la decisió junt amb treballadors i administradors d’Haribala, que fins que no es pugui portar la màquina, encara que no obrim l’obra, avançarem per una altra banda, perquè optimitzarem més els recursos. Mentrestant, nosaltres anirem a parlar amb els proveïdors de plàstic, calç, graves, sorra i acer per encarregar les quantitats necessàries per la solera, ja que trigaran uns tres o quatre dies a poder-ho portar, i necessitem tenir-ho a temps per l’execució un cop les terres estiguin re-col·locades i compactades. A part de que ens posarem a resar totes les nits perquè els déus hindús ens donin “tregua”.

PROGRAMA AWASUKA: Tot i les pluges seguim avançant

Capítol VI – Entre gotes 

Un nou dia s’aixeca amb el cant de les gotes a les teulades. És diumenge i comença una nova setmana, una setmana que amb els 5 minuts que portem dempeus preveiem que serà com l’anterior: passada per aigua. 

Arribem d’hora al taller, obrim el nou cadenat, encenem els llums i no responen. Ho mirem tot: els interruptors, les bombetes i qualsevol cosa que pugui fer que no funcionin. Encara som novells aquí i no pensem que la raó de que no funcionin es que som a Nepal, i aquí aquestes coses són part de la vida quotidiana.

Capítol VII – El final proper 

No hi ha millor sensació que la de veure com aquell projecte en el que has estat treballant tant de temps, ja sigui des de Barcelona o bé des de Bhimphedi, pren forma. És una forma coneguda, és una casa que ja només precisa uns últims retocs que permetin acollir els nous propietaris. 

Podria semblar que els últims retocs són cosa d’una setmana, no aquí. Es viu a un ritme diferent, la compra del material més senzill pot ser el teu company inseparable de la setmana.

Capítol VIII – L’esperat inici

Amb el prototip de fusta “patra” preparat per rebre els últims retocs, arriba el moment de donar pas a la nova construcció. El prototip de bloc, se situa al costat d’un petit hort de difícil accés on les feines comencen tan bon punt surt el sol. El camí fins al lloc, estret, inclinat i amb escales, ens plantejarà un repte per transportar els materials.

L’esperat inici no arriba sol, en un dia passen moltes coses i avui, reprenem també el prototip de dhunga-mato. Sense deixar de mirar el cel amb l’esperança que el dia ens acompanyi, fa sol i es veuen núvols a la llunyania. L’esperança és suficient per aguantar gairebé tot el dia, fins que el primer repicar de l’aigua a les pedres ens mou en una direcció totalment oposada, tapa, recull, revisa i aixoplugat.

Capítol IX – La profunditat

Comencem a excavar, les cordes i barres de ferro marquen el pla d’acció i els treballadors comencen decidits la seva tasca. Se sent el rascar característic de la pala amb el sòl que cada cop s’escolta més sec. Quan baixem uns 20 centímetres ja no rasca la pala, xoca. Apareixen les primeres pedres, encara petites, que treuen fàcilment per continuar baixant. La norma és ben fàcil, com mes profund més grosses són les pedres i més forts el sorolls que acompanyen l’obra.

Capítol X – Un barri als núvols

Es dissabte, arriba la calma a Bhimphedi. Al carrer l’activitat es frenètica com cada matí, però la gent no va a les botigues, són tancades i tenim festa. Ens llevem ben tard, a les 8 ja som dempeus i llestos per endinsar-nos en un camí que ens pujarà més amunt dels núvols que ara veiem mentre tanquem la porta de casa. Coneixem el camí, carrerons que ens van allunyant del nucli i ens apropen al pont de Supping. Portem a les nostres mans un tresor molt valuós, les House Forms. La pujada comença, se sent soroll als arbres i mentre pugem, un grup de micos ens acompanya fins les primeres cases del barri, ens trobem a Tallo Supping. Allà busquem qui ens indiqui com arribar a les dues cases que visitem durant el dia. 

Arribar a una casa és ben curiós, semblen reservats al principi, i nosaltres també. Però de cop i volta tot canvia i comencen els diàlegs, els oferiments de menjar i apareixen nens de totes bandes demanant fotografies a crits. I nosaltres sense pensar-ho complim els seus innocents desitjos. Pugem i seguim pujant fins a Matilo Supping, allà ens agafa una posta de sol increïble, la gaudim i molt. No se’ns passa pel cap que una posta de sol dona pas a la nit i que el camí fins a casa encara és llarg, un cop ens n’adonem baixem gairebé tant ràpid com ho faria un nepalès, que no és poc. Arribem que és negre nit i ens espera un sopar genial a Balmandir.

CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: L'Erika i la Bruna ja són per fi a Koilakuntla!

Resum de les dues darreres setmanes a Koilkunta, Índia: "Después de la tormenta siempre llega la calma...o depende de cómo...otras tormentas"

Setmana 13:

Al començament d' aquesta setmana sembla que les pluges han amainat (no vull dir-ho massa fort) i hem pogut despendre’ns en gran part de l’aigua i el fang que tan ens ha estat complicant la feina en la fase de fonamentació. 

Des de dilluns hem estat pujant els murs sobre riostra que tancaran el nivell de sòtan (basement per ells) i ens faran arribar fins la cota de planta baixa marcada que es 80 cm, ja que com heu pogut comprovar, amb aquest clima o alcem el projecte o millor que ens preparem per nadar. 

A la mateixa vegada que hem anat pujant el mur de pissarra d’aquest nivell, anàvem preparant l’armat dels pilar que pujaran fins a coberta tan longitudinalment com els estreps per poder formigonar com abans millor, i veure la primera arrencada seria que s’anirà materialitzant davant els nostres ulls més ràpid del que ens hem pensat fins ara.

Els pilars del projecte són pilars de base quadrada de 30x30cm, mida molt estàndard a Catalunya, però aquí a la zona d’Andrha Pradesh, més concretament a Koilakuntla i a Nandyal es decanten més per la construcció estructural amb pilars apantallats, per el que l’encofrat que hem pogut aconseguir és limitat amb alçada i no podem fer els pilars d’una tirada, sinó que els hem d’anar encofrant i formigonant de 4 'feets' en 4 'feets' trobant-nos amb la dificultat de les juntes intermitges entre plantes en el moment de l’execució, de la qual haurem de tenir molta cura quan fem la tongada número 2 en alçada. Per a qui  no ho sàpiga aquí es treballa amb 'feets', i 1 feet = 304 cm , de manera que durant 4 dies ens hem dedicat a pujar els 4 primers 'feets' (1,2 m aprox.) de tots els pilars, a la vegada que el mur de pissarra sobre riostres, el qual la seva estabilitat funciona bàsicament per pes i compressió, encara que hem fet servir un morter més ric en sorra que en ciment per donar-li compacitat de conjunt, resistència i durabilitat. Durant l’execució del mur ens hem adonat de que ells no traven les dues fulles , sinó que entre full interior i exterior només omplen l’espai buit amb pedres mes petites, pensant que això es el que els hi donarà la resistència al desplom horitzontal, de manera que els hi hem explicat la raó de la trava i com executar-ho, i estan “manos a la obra”.

Amb molta expectació i ganes, esperàvem ja aquesta setmana el nostre equip de reemplaçament per els pròxims 3 mesos que arribaven des de Barcelona. La seva arribada estava prevista per el dia 7 de setembre ambdues alhora i amb un marge de 10 dies per fer la tramesa d’informació de funcionament, es a dir dels pagaments, els horaris, les factures, les recàrregues de mòbil, els excels administratius, el e-mail, com diríem comunament totes aquestes “mandingues” externes a la obra, i òbviament fer el traspàs de la informació des del punt de treball per poder fer un seguiment adequat. 

No us ho creureu, però les dues noies que esperàvem, la Bruna i l’Erika, cap de les dues a pogut arribar el dia esperat per problemes externs a elles i han hagut de viatjar separades amb un desdoblament de 6 dies aproximadament l’una amb l’altre. L’arribada de les dues primerament es va veure atropellada perquè el visat de la Bruna no va arribar a temps per viatjar el dia 5 de Setembre, havent que canviar els vols de data per una setmana més tard, de manera que es va decidir que l’Erika continués viatjant al dia previst (ja que al ser Espanyola el seu tràmit es mes ràpid i va tenir més sort) de manera que no ens costés més inversió econòmica i logística, i es poguessin aprofitar més aquests dies de tramesa d’informació. 

L’Erika tenia l’itinerari següent : Barcelona - Londres - Nueva Delhi - Hyderabad, doncs per més “inri” a tota la història que ens porta acompanyant en aquest projecte a la Índia ( que no serà per coses que han passat fins el moment), l’avió de Barcelona va sortir amb 2 hores de retard arribant a Londres 20 minuts abans de que tanquessin portes el vol de transfer, però el que no s’imaginava l’Erika era que quan arribes a les portes del control de seguretat de Heathrow (Londres) es trobaria el “follón” més gran que mai havia trobat de pèrdua de vols ja que aquella mateixa tarda el sistema del aeroport de Londres va caure amb picat i ni des de l’aeroport ni online es van poder fer el “check-in”, de manera que no va poder agafar el vol cap a Delhi i va tenir que aconseguir un “rebook” per el dia següent i passar la nit en un hotel que després la companyia aèrea li reemborsarà.

Dintre de tot l’estrès telefònic i d’hores de resolució efectiva, al final va arribar sana i salva un dia més tard, dijous al vespre al centre d’Haribala amb un gran somriure i molta motivació per conèixer a tothom i començar a treballar, però amb tanta sort que va tenir un dia de descans d’adaptació i per poder dormir ja que divendres es el nostre dia de festa de la feina. 

Just aquell divendres dia 9 de Setembre a l’índia, era el festival “Ganesh Chaturthi” per celebrar al Déu elefant, de manera que va poder tenir el primer contacte amb la cultura del país i amb el poble de Koilakuntla on ens trobem, les seves costums de gresca i la gent d’aquí. Tanta va ser la expectació d’ells amb nosaltres i a l'inversa, que ens van fer una foto els periodistes del diari del poble, la qual van publicar al dia següent deixant ja per sempre el nostre pas per la festa del Déu elefant (els únics estrangers en tot el festival, de totes totes). 

Durant l’estada de l’Erika, tot esperant l’arribada de la Bruna vam continuar fent els mur de pissarra i pujant la segona part de 4 'feets' dels pilar de planta baixa, observant ja coses a tenir en compte per millorar l’execució a partir de l’arrencada de la següent planta pel que fà a juntes de pilars i mescla del morter de mur. 

Per acabar-ho d’arreglar, com ens han agradat tan els contratemps des del principi amb aquest projecte, els 2 voluntaris ja establerts aquí (Manu i Eli) se n'adonen, parlant amb l' Erika que encara que tinguin el visat tramitat per 6 mesos, no poden estar més de 90 dies seguits al País, de manera que a corre cuita es posen a comptar els dies des de l’arribada fins el previst per tornar a Barcelona, i es passen de dies, de manera que amb l’ai al cor i la logística molestant-los, comencen a tramitar canvi de plans per poder no incomplir la llei i després els hi passi factura amb un futur. Arribats a aquest punt, facin el que facin, ja saben que han de marxar d’Haribala en 2 o 3 dies, i hauran de posar-se els tres a treballar dur per poder informar de tot amb temps a l’Erika que seguidament a l’arribada de la Bruna, ella li haurà d’explicar també. 

Finalment, Manu va decidir anar a Sri Lanka i mantenir el seu bitllet de tornada a casa des de Mumbai sent el primer dels 3 en separar-se del que havia sigut casa seva aquests últims 3 mesos deixant per primer cop a dues noies al total càrrec (cosa difícil a portar en qualsevol lloc), sent per elles una proba més que superar. Per altre banda, Eli va decidir marxar 2 dies més tard canviant els seu bitllets de tornada, volant des de Hyderabad. 

Dimecres dia 14 per fi la Bruna arriba a l’Índia, i després d’un matí solitari sense companys a l’obra per l’Erika, es posa a ploure fort i es para la feina tot deixant la tarda lliure , facilitant així el retrobament de les dues amb moltes ganes i emoció dins del centre d’Haribala, on els nens i nenes ja portaven dies preguntant per la Bruna desesperats per la seva arribada. Així doncs gràcies a la pluja aquest cop tots van poder gaudir de temps, abraçades i anècdotes, tan de l’una com de l’altre com els nens facilitant l’adaptació de la Bruna al que serà la seva realitat els pròxims 3 mesos.

 

 

Setmana 14:

Amb 30 hores de viatge al cos, només 6 hores de descans i un gran “Jetlag”, el dijous toca començar una gran etapa juntes amb moltes ganes de treballar. Ens posem les botes, la crema, l’aigua i la motxilla per dirigir-nos al lloc de treball i presentar a la Bruna tan la parcel·la com l’equip de treball local. 

Com sempre aquí a les 8h es comença, però només les “Madammes” (així es com ens diuen ells) compleixen puntuals; a ells sempre els veiem arribar 10 minuts més tard amb les seves bicicletes , la “Pancha” (tela que porten els homes, generalment casats doblegada en forma de faldilla) i les seves “slipers”, cosa que encara ens produeix gràcia i tendresa. Per ordre, normalment va arribant en Ramuru el primer (el peó més gran però graciós que tenim, tots l’estimen molt i sempre li fem broma), després en Sudhakar (el fill del cap, anomenat per nosaltres en “Tall man”) i després l’entremaliat i únic Krishna (té el nom d’un Déu Indi) mà dreta per excel·lència. 

Poquet a poquet, un per un, els hi presentem la Bruna, i amb els dies ens anem acostumant els uns als altres i al canvi d’organització derivada de la marxada d'en Manu i l'Eli. Durant la setmana, l’ambient de treball es va distenent molt i anem agafant molta confiança però sense parar el ritme de treball, tot el contrari, estem súper orgulloses d’ells perquè no paren i no escatimen a l’hora de plegar. Hi ha dies que se’ns fan les 13:30h per anar a dinar i dies que se’ns han fet les 18:45 per tornar cap a casa, pel que pensem també que ells estan contents tan amb nosaltres com amb la feina. És molt graciós i adorable veure com ens anem comunicant per senyes intentant entendre'ns els uns al altres, entre l’ anglès xampurrejat d’en Sudhakar i les nostres primeres paraules en Telugu ensenyades per ells mateixos, i per la gent d’Haribala. Entre d’altres més utilitzades a l’obra tenim : Nelu (aigua), kocham (poc), Penchu (més), Tharavata (després), Dhanyavadhalu (gràcies), Repu (demà), Ypudu (ara)....... 

Durant aquesta setmana han anat construint els altres 4 'feets' dels pilars de planta baixa, per poder arribar a la cota de sota jàssera. Per poder executar els pilars correctes en alçada, es va fer un pilar de referència sencer de 12 feets des del nivell del terreny, de manera que tots s’anirien igualant amb aquest. Com que hem tingut la limitació del encofrats, els pilars de secció quadrada s’han fet per parts com comentàvem al bloc de la setmana passada, de manera que han quedat 3 juntes, que reforçarem a la pujada del mur formigonant l’espai mur-pilar, fent el pilar una mica més doble en aquelles parts. Veient això durant l’execució, i sabent que es pot reforçar vam prendre la decisió de canviar els encofrats per l’execució del pilars de porxo de planta baixa ja que no podrien reforçar juntes de cap manera i podríem tenir problemes de vinclament en un futur per l’esveltesa. 

Els encofrats que hem fet servir per aquesta última execució d’aquest pilars d’una sola tirada, aconseguint així una sola junta d’execució, són els mateixos que vam fer servir per el pilar apantallat però fent la secció quadrada. 

Tan ells com nosaltres patíem de com quedarien aquests últims, ja que el treball manual es dificultava tan en el correcte muntatge dels encofrats com en el formigonat, ja que tenim escassetat de medis tècnics i tot es manual, des de la pastada del formigó, l’abocament del mateix i el vibrat (fet amb una canya, a la “vieja usanza”). Una de les coses més curioses en aquest treball es l’anivellament posterior fet amb la plomada, i se la prenen molt en serio, i dediquen molt de temps, sempre normalment entre 2 o 3 treballadors (Krishna i Sudhakar son fixes en aquest moment sempre) i és genial veure a quin bon nivell de precisió arriben aconseguir. 

Mentre els més experts acabaven els pilars, els altres anaven pujant les tres filades del mur de pissarra que quedaven per arribar a cota forjat planta baixa. 

Avui hem acabat tota l’estructura vertical de planta baixa i la pujada global del mur de “basement” per poder ja demà introduir les terres i les graves per poder tancar el nivell de solera de planta baixa, podent començar quan abans millor els treballs amb alçada de planta primera; un altre desafiament que ja veurem com el superem!!!! 

El tancament d’aquesta etapa de planta baixa ha sigut entre molts somriures durant el dia d’avui, i sota la pluja que ens ha donat un merescut descans a la tarda, tan per ells com per nosaltres, i hem pogut veure a les seves cares i a l’estat d’ànim una gran satisfacció i orgull per el treball realitzat !!!! Tinali (dinar) i a dormir!!!

PROGRAMA AWASUKA: Els nous voluntaris aterren a Nepal!

Capítol I – On som?

Vam aterrar, era dia 30 d’Agost i ens trobàvem a Kathmandu. Els tres posàvem per primera vegada els peus en terra asiàtic, i estàvem molt perduts. Arribàvem a mitja tarda, això sí, mitja tarda barcelonina, aquí ens vam trobar una ciutat que ja dormia i nosaltres que també ens en moríem de ganes. 

Kathmandu ens rebia amb molta força ja de bon matí, i nosaltres no volíem ser menys. Era un matí ple d’encàrrecs i visites, la velocitat que acompanya a aquesta població va ser la mateixa amb la que les hores van anar devorant el nostre dia que acabava en un discret sopar al costat del acollidor monestir que ens acollia per última nit.

Capítol II – Els awasukeros 

El matí es presentava ple d’emocions, es el que s’acostuma a dir quan un dia es presenta atapeït de successos que no pots arribar a imaginar com duràs a terme en només 24 hores. Taxis, recollides, compres, jeeps i acompanyant tot això l’awasukera numero 1, altrament coneguda com a Viki. 

El jeep ple a petar i per unes carreteres dignes d’un parc d’atraccions va fer temps record per deixar-nos a Bhimphedi davant del segon awasukero, conegut amb el nom d’Adri. Vam tenir el temps just per aprendre les paraules que ens feien falta per aquell moment, Shuva Ratri.

Capítol III – La feina 

Efectivament, en tota historia arriba el moment de l’acció. La nostra començava en conèixer el que serà el nostre equip de treball durant els quatre mesos que vindran, quan el Shuva Ratri semblava el súmmum del vocabulari nepalès van arribar els noms que semblaven impronunciables en escoltar-los per primer cop, però que al final del dia ja érem capaços de recordar-los i confondre’ls. Però ja havíem progressat! 

Capítol IV – Estem sols! 

S’aixecava un dia gris i acompanyàvem a dos awasukeros que havien estat quatre mesos treballant per un projecte que es trobava en el seu punt àlgid. La rua fins a agafar el jeep va ser un continu abraçar, rebre flors, agraïments i múltiples tika que van deixar els dos joves amb la cara mes vermella que fins ara recordem haver vist.

Capítol V – Els primers passos

Comença un dia, que dona pas a una setmana. Hem de dir que no ha estat ni de lluny una setmana normal, doncs ens trobem en un país estrany i amb unes costums que encara tardarem en desxifrar. No obstant les ganes i l’energia que ens acompanyen fan que tot segueixi el seu curs. El prototip de patra en els seus últims estadis, el prototip de bloc encaminat per a començar, i un pacient dunga-mato que espera el recés del monsó. No oblidem pas el tercer en discòrdia en aquest relat, si senyores i senyors, en aquest torn de voluntaris hi ha un topògraf, que des de l’acollidora oficina treballa esperant la fi de les pluges que li permetin començar a trepitjar el territori de Supping.