PROGRAMA AWASUKA: Feliç Tihar!

Namasté! 

Reprenem la feina després d’unes vacances que ens han servit per integrar-nos més al poble de Bhimphedi en concret i a la cultura hinduista en general. Hem viscut els diferents rituals tradicionals per aquestes dates i hem compartit àpats i sobretaules amb treballadors i amics d’aquí, cosa que ens omple francament. Ara, però, el que toca és encarar la que en principi hauria de ser l’última setmana de feina al Dhunga-Mato. 

Per aquests darrers dies calia tan sols ultimar els acabats finals de l’edifici. És a dir, el revestiment interior, la segona capa de l’exterior, confeccionar el fals sostre i, ja com a última tasca, netejar tant el DM com els seus voltants, així com també endur-se tots aquells materials restants i desfer-se dels residus que s’han anat generant amb el pas dels mesos. 

Així, la setmana va començar com l’anterior, passant per casa d’uns veïns de Balmandir per recollir sacs de fems de vaca que ens havien de servir per la segona capa del revocat de les façanes. D’aquesta manera, mentre acumulàvem fems, la missió consistia en disposar el revestiment dels murs interiors dels vestuaris. Aquesta és una qüestió que no estava clara, però realment l’argila dels murs del DM saltava molt fàcilment, de manera que no costava massa que tot l’interior s’embrutés i s’omplís de pols, raó per la qual un bon revocat es feia convenient. 

Aquest cop la barreja no era com l’emprada sobre les façanes. La diferència residia en l’absència dels fems, ja que són l’element encarregat de dotar d’una bona capacitat impermeabilitzant al revestiment, i, de portes endins, aquesta es feia innecessària. Així, la tasca consistia en tallar la palla en trossets d’un centímetre aproximadament, i mesclar-ho amb argila i aigua. Posteriorment i també amb les mans, s’anava disposant sobre els murs. 

Acomplida aquesta tasca i havent acumulat dos dies de fems -4 sacs de ciment- ja podíem prosseguir amb la segona capa d’arrebossat de les façanes. Altre cop, la barreja tornava a ser diferent. Aquí, en comptes d’anar a parts iguals, consistia en un 45% de fems, un 5% d’argila i un 50% d’aigua. D’aquesta manera s’obtenia una massa molt líquida que es disposava molt fàcilment sobre la primera capa amb l’ajuda d’un drap. Amb aquesta consistència es podia allisar molt bé la superfície resultant del revestiment així com tapar les escletxes que s’havien generat amb l’assecat del primer arrebossat. I tot plegat es feia atorgant una gran capacitat impermeabilitzant gràcies a les proporcions de la mescla i de la qualitat ja mencionada dels fems de vaca. 

Després només quedava passar la segona capa dels paraments interiors, altre cop amb una mescla molt líquida que, a part d’allisar les superfícies, aconseguia reduir considerablement la facilitat de l’argila de saltar i embrutar l’interior. De manera que, a mitjans de setmana ja podíem donar per acabades totes aquelles tasques relacionades amb l’argila i els murs –una gran font de brutícia-, permetent que comencéssim amb les tasques de neteja i del fals sostre. 

La neteja va portar ben bé un dia sencer a falta que ens enduguem encara tots els materials sobrants, perquè el cert és que totes les tasques dutes a terme a l’obra havien deixat molts elements tacats i plens de fang. Això si, gràcies a les instal·lacions d’aigua presents al DM tota aquesta feina es va poder agilitzar considerablement. 

El problema, això si, va arribar amb el fals sostre, un afer que pensàvem que duria poc temps però que s’ha anat allargant. Començant pel principi, la conveniència del fals sostre es fa evident en el moment en què es vol fer del primer pis un espai habitable, ja que una de les dues vessants de la coberta a dues aigües està plenament exposada a sud, de manera que, al ser de xapa, s’escalfa desmesuradament provocant que l’espai que protegeix s’escalfi també considerablement. Així la qüestió era disminuir al màxim la transmissió del calor de la xapa a l’espai del primer pis amb la confecció d’una cambra d’aire. El com fer aquesta cambra és una qüestió que s’ha anat plantejant al llarg del procés de construcció del DM sense arribar massa a una conclusió definitiva. L’objectiu principal era poder emprar algun material reciclat com a mètode de sensibilització cap a un tipus de construcció el més sostenible possible i això donava diverses opcions. 

Una era utilitzar les serradures que s’havien anat produint al llarg de la construcció del DM, cosa que donava un material molt adaptable a un cost zero i amb forta capacitat aïllant, però amb un gran inconvenient; la impossibilitat de controlar-lo. A efectes pràctics es tracta d’una espècie de pols de fusta. Així, la inviabilitat d’usar-lo residia en el fet que caldria distribuir-lo en sacs ben tancats i a mida per als diferents entrebigats de la coberta i per la poca distància entre la xapa i els ‘rafters’ –uns 5 cm-. 

Una altra opció era col·locar algun material més tipus tela, fàcil de col·locar i, fins i tot, embellidor. Així, posats a buscar-li possibilitats, vam trobar unes catifes fetes aquí amb plàstic reciclat, cosa que ens va fer pensar que, potser, es tractava de la millor opció: econòmic, reciclat i fàcil de col·locar. Però un cop ens hi vam posar i després de donar-hi diverses voltes, vam acabar considerant que la cambra que es generava no era suficientment aïllant de manera que caldria afegir-hi algun element més massiu; amb més capacitat de protegir l’espai cobert de la transmissió calòrica de la xapa. 

Així, vam acabar apostant per afegir, entre la xapa i les catifes plàstiques, llistons tallats de bambú. Aquest és un element que també s’havia considerat per a la confecció del fals sostre ja que és un element necessari per a la construcció en aquest país per elements com bastides o puntals i que, per tant, es tractaria també d’un material a cost zero. Així vam dedicar la segona meitat d’aquesta setmana i de l’inici de la següent –que queda interrompuda pel Tihar, un altre festivitat nepalesa- a tallar els troncs de bambú de l’andami del DM a quarts, de manera que cabessin en els 5 cm entre la xapa i els ‘rafters’. 

El tall era una feina considerablement laboriosa; el tall pel mig, el tall de les dues meitats, i després una passada a cada tros amb una aixa local per depurar estelles. Però més laboriós es feia el col·locar aquests llistons en el reduït espai mencionat de la coberta, amb la dificultat afegida de la irregularitat de la majoria de bambús i del seu apilotament, que feia que algunes parts de la coberta quedessin ben poblades mentre que altres, amb el mateix nombre de llistons, es veiessin més buides. 

Amb tot, hem aconseguit arribar a l’inici del Tihar amb la coberta ben plena de bambú però sense el convenciment que pugui funcionar adequadament amb la missió que li ha estat encomanada. Ja irregularitat de la seva distribució genera dubtes de la capacitat que podrà tenir d’interrompre la transmissió de calor de la xapa. A més a més, ens ha impedit situar-nos a aquestes dates amb l’obra acabada com ens havíem proposat, però esperem que en menys d’una setmana aquesta pugui culminar-se després de la present aturada festiva. 

Us desitgem un feliç Tihar a tots i que a casa vostra tampoc hi falti llum! 

PD: A tot això, l’endemà, quan pensàvem que la setmana de treball havia conclòs i havíem redactat ja aquest text, va sonar la porta de la nostra habitació mentre dormíem en el nostre primer matí lliure de les vacances. Era el Deepak, un dels nostres ‘workers’, el qual, per un malentès amb la resta de treballadors –potser més forçat que real- havia vingut a treballar sense adonar-se que entre tots havien convingut que aquell ja no era un dia lectiu. 

Davant d’aquesta situació, vam optar per calçar-nos les sabates, demanar un temps per un esmorzar ràpid i fer via cap al Dhunga-Mato, altre cop amb l’objectiu de deixar l’obra el màxim enllestida possible. Com en els dies previs, la tasca consistia en ficar el bambú entre els ‘rafters’ i la coberta per poblar-la completament. Aquesta feina l’havíem deixat pràcticament acabada, de manera que ja abans del dinar teníem totes les canyes necessàries introduïdes. 

A partir d’aquí la qüestió era col·locar les catifes de plàstic de manera que quedessin el més a la vora possible del bambú. Per això, vam tallar-les per la meitat, fent que l’amplada de cada peça fos lleugerament superior a la distància entre els ‘rafters’. Així, enroscant-les lleugerament, aconseguíem que els límits per on anaven clavades a les mateixes bigues fossin més resistents. A més a més, per evitar panxes, s’anaven clavant als ‘purlings’ per allà on passaven. 

Paral·lelament a aquesta acció, també ens encarregàvem de la neteja del DM. D’un costat estàvem en contacte amb el propietari d’un tractor, el Cuver, que ens permetria fer-nos càrrec de tots els materials sobrants, i de l’altra, anàvem passant l’escombra per la totalitat de l’edifici. 

Així vam arribar al final de la jornada amb tot el fals sostre col·locat a excepció dels extrems de la coberta on, després de les festes, provaríem de fer l’aïllament amb escuma sintètica –material molt més adaptable a les triangulacions dels ‘purlings’. Però pel què feia el tractor, encara no havia arribat, de manera que, abans de marxar, vam deixar tots els materials llestos per agilitzar l’última tasca de la setmana. 

Cap a les 17h el tractor ens esperava davant el ‘workshop’ i ens va portar cap a l’obra. Allà vam estar carregant tot el bambú restant, lames de fusta de tot tipus, plaques de GI, etc. fins ben bé omplir el remolc del tractor. Després, altre cop amunt per tornar al ‘workshop’ i allà, descarregar tots els trastos fins l’arribar de la nit. Així vàrem canviar la primera jornada de les vacances per la jornada més llarga de treball. Al final, però, ens consolava que just abans de les festes ens quedàvem molt més a prop de la finalització del DM. 

Ara sí, feliç Tihar!! 

Irene, Marta i Martí