27.10.16

BIBLIOTECA al C.E.M. MLOMP: Caminada i estovallada nocturna




























Avui volem donar les gràcies a l'Associació Pim Pam Pum que, aquest dissabte, ha organitzat una caminada i estovallada nocturna per recaptar fons pel projecte de biblioteca que estem realitzant a Mlomp, Senegal.

Pim Pam Pum és una entitat que va néixer l'any 2009 amb l'objectiu de recaptar fons per participar en el finançament de diferents ONGs a través d'activitats lúdiques on s'integrin valors de convivència i afavorint la participació en família. Aquesta entitat està oberta a tothom de manera que qualsevol persona pot col·laborar amb l'entitat, ja sigui aportant el seu temps en l'organització o dinamització d'una activitat, aportant les seves idees i experiència en la proposta d'una activitat, o bé simplement gaudint de les activitats solidàries que organitzen.

La caminada ha estat tot un èxit amb la col·laboració d'uns 70 inscrits. El donatiu de la caminada ha sigut de 6 euros amb avituallament i de 8 amb avituallament i un entrepà. Aquesta, ha marcat un itinerari pels voltants de Sant Cugat i la muntanya de Collserola i sota les estrelles i el remull de la pluja, hem gaudit d'un passeig magnífic. 

Ens agradaria agrair la vostra participació en la recaptació econòmica que heu dut a terme. Aquests fons serviran per dur a terme la segona i la tercera fase del projecte de la biblioteca a Mlomp, Senegal. El vostre entusiasme i dedicació ens encoratgen a continuar amb la tasca amb què ens hem compromès. Moltes gràcies a tots per regalar-nos esperança, alegria, solidaritat, somriure i il·lusió. Però, sobretot, gràcies per donar-nos tantes ganes de seguir donant el millor de nosaltres per fer d'aquest món, un món millor. 

Així mateix us agraïm la vostra contribució i esforç per promocionar i fomentar els projectes de cooperació, que només son possible gràcies a vosaltres!

Abans de sortir

Comença la caminada

Caminant pel bosc!

PROGRAMA AWASUKA: Acaba el Dashain, i en Marc es despedeix per a tornar a Barcelona!

Capítol XXIV – Dashain

Ja fa dies que ens ho van dir, i ho esperen i esperem amb candeletes, anar a visitar als treballadors a les seves cases i reunir-nos per celebrar el Dashain. Així que el dia arriba i anem a Dorshin on viuen en Ram i en Keshar. Un cop amb ells comencem a sentir què és això del Dashain, i, resumint-ho, ve a ser com el nostre Nadal, unes dates especials on reunir-se amb la gent que t’estimes i amb aquells amb qui tens ganes de compartir moments especials.

L'Andrea amb en Keshar i la seva família





























Dimarts 11 d’octubre és el dia fort del Dashain. Tot comença anant a Balmandir on ens posen la tika i celebrem les primeres hores de l’últim dia, fins que ens endinsem en la muntanya per arribar a Matilo Supping on ens esperen llestos per la celebració. Després de trobar-nos amb en Niranjan a mig camí i que discutissin quina havia de ser la primera casa, fem la primera parada a casa d'en Basu, que ens deixa al porxo de casa seva amb un platàs de menjar i tota la seva família al nostre voltant observant-nos expectants. Tot seguit ens esperen a la casa veïna, la casa d'en Deepak, que ens fa entrar a casa seva i comparteix la vetllada amb nosaltres. Encara ens fan la tika més gran per a després anar a casa el Niranjan, on repetim la cerimònia i també aprenem un joc de cartes nou. Ja només ens queda casa d'en Salikram, que occidentalitza una mica la vetllada compartint la celebració amb nosaltres i ens presenta fins a l’últim membre de la família. Tot han sigut una sèrie de visites plenes de tradicions que ens han apropat més als nostres companys de feina. Quan ja som a baix, ens trobem els familiars de la cosina de la Manisha, tot just havien celebrat la seva boda i ens conviden a menjar. La celebració s’havia acabat, i estàvem sense llum a tot Bhimphedi, però tot i així l’hospitalitat nepalesa és immensa i ens fan sentir com uns més. Un dia llarg, amb un fart de caminar i menjar fins no poder més coneixent les famílies i costums de Nepal.

El Dashain a Balmandir
El Dashain a Balmandir
La família d'en Basu
La família d'en Salikram
La Boda








































































































































Capítol XXV – La carta

Obrir el portàtil, concentrar-me, tancar els ulls i pensar com fer-ho. Sóc en Marc i estic davant d’un full en blanc, sense saber quines paraules ordenar per dir adéu. Ah! Un segon encara no ho sabeu. En l’últim capítol estava entrant a l’hospital amb febre tifoïdal. En aquest capítol m’acomiado de les meves companyes, els voluntaris de Balmandir, els nens, els treballadors i la manera de viure que durant un mes i mig, ha estat també la meva. La malaltia no és precisament amable i haure d’acabar de passar-la a Barcelona on també disminuiré les probabilitat de contagiar a l’Alba i l’Andrea.

Avui em toca dir adéu a un projecte que sense cap dubte avançarà moltíssim, que és necessari, que té acollida i que està trencant les petites barreres que l’idioma ens planteja diàriament. Un projecte per oferir una vida millor a aquells qui farà un any i mig ho van perdre tot. Dir adéu a tot això no és fàcil, ni agradable, però fer-ho deixant a dues noies amb la força que tenen l’Alba i l’Andrea dóna molta tranquil·litat. 

La meva marxa serà més aviat del que havia previst, el projecte que venia a fer no ha sortit com esperava. Si bé he estat una quarta part del temps que hagués estat a Nepal, hi he estat esperant la fi del monsó, que mentre escric aquestes línies confirmo que ja ha arribat, ara ja massa tard. Però cal aprofitar l’oportunitat com crec que fins ara ho he fet, la feina d’oficina que he avançat i les tàctiques i estratègies que toca inventar-se quan les condicions no son com esperaves al venir han estat molt i molt enriquidores. 

De la gent d’aquí me’n enduc molt, el somriure des de primera hora del matí, la cultura i tradició que envolta el respecte així com la senzillesa amb que viuen. Cal distingir la pobresa de la senzillesa, doncs aquí es confonen amb facilitat i dels dos en pots aprendre.

Bé, no cal allargar-se mes, adéu Bhimphedi, adéu Nepal i adéu companyes! Ens veiem aviat per Barcelona!

Una de les Didis dient adéu a en Marc


El comiat d'en Marc amb les voluntàries

































































Capítol XXVI – Un dia profitós per Hetauda

És dissabte, últim dia de Dashain, i a les set del matí ja som al bus direcció Hetauda. Portàvem una bona llista de la compra, algunes coses semblaven complicades de trobar i aconseguir, no sols per la barrera de l’idioma i que ens entenguessin sinó també perquè algunes botigues eren tancades per les festes, però poc a poc anem coneixent millor aquesta ciutat i les seves botigues. Primer una roda pel carretó, situar la botiga de bambú i per fi aconseguim la peça de coronació de xapa, tot i que sembla que l’haurem de doblegar nosaltres. Més tard trobem qui ens farà el caneló i també podrà doblegar la xapa, que a més fa xemeneies, de fet col·labora amb la ONG local de Hetauda per a la millora de les cuines nepaleses, que també és un dels propòsits d’Awasuka, pel que no dubtem en presentar-nos i que ens expliqui com funciona el programa per l’ajuda que ens podríem donar, fins al punt de que ens convida a acompanyar-lo un dia a visitar algunes de les cuines que ja ha creat a prop de Bhimphedi.

Mirant materials trobem el bambú no gaire recte

Trobem la xapa per a fer el caneló
































































La nostra última fita era comprar la fusta per les fusteries del prototip de patra. Després de remenar i triar aconseguim tenir-la tota, carreguem el vehicle i ens dirigim de tornada a casa. Un viatge entretingut, no sols per la velocitat (que variava entre 10 i 40km/h) i els sotracs, sinó també perquè quan ja faltava poc per arribar va parar el cotxe sense saber dir-nos res més que “problem, problem” i assenyalar-nos un marcador de temperatura pels núvols. Després d’una estona de repòs per fi arribàvem al taller, mig dia després d’haver marxat aquell matí. Durant el dia s’acabava acabant de preparar el material per a que l’endemà tot estigués en ordre.

Seleccionant la fusta
Tot carregat i a punt!
Cap a casa carregades























































































Capítol XXVII – Tornen els treballadors

És diumenge 16 i ens trobem a les set del matí al taller amb els treballadors, emprenem el primer dia de feina per a ells després del Dashain. Tot estava llest des de feia temps per començar amb bon peu: materials, Planning de repartiment de treballadors, feines a fer... Havíem de fer l’armat de la plinthbeam, tallar les barres d’acer i doblegar-les, iniciar les fusteries de casa la Maya, tallar les peces, llimar-les amb la nova màquina i posar terminator, i acabar la primera capa de pintura de l’exterior del prototip de fusta. Un cop arriba l’hora de plegar sentim que hem superat les nostres expectatives i ens arriba una energia que sabem que ens serà de gran ajut d’ara en endavant. Tant és així que arriba el següent dia i l’Alba marxa amb en Niranjan a Hetauda per a acabar de carregar tota la fusta que necessitarem pel prototip de Dungha-Mato i l’Andrea es queda supervisant la casa de la Maya mentre pinten la següent capa de pintura, el taller mentre es fa la següent finestra i la casa de la Santamaya mentre es prepara tot l’armat i l’encofrat per començar a formigonar. Repte superat! Arriben les 3 de la tarda, totes les feines queden tancades i fem espai per a que torni l’Alba carregada de fustes.

Els nostres treballadors

24.10.16

PROGRAMA AWASUKA: Una setmana marcada per tradicions, i el susto d'en Marc, que s'ha posat malalt!

Capítol XVIII – Que comenci la festa!

Després d’una setmana rodona arriba el moment de descansar i gestionar el nostre temps d’una manera molt diferent. Primer dia de Dashain i en agraïment per la feina feta, la Maya ens ha convidat a tots a dinar a casa seva. En arribar ens reben amb un somriure i un seient per cadascú amb vistes al prototip, hi havia seients de tota mena, però predominaven els senzills i baixets fets amb tres fustes i quatre claus, segurament aprofitades de les petites restes del prototip de patra.
Aprofitem per observar els canvis en el prototip i regar la nova solera de la Maya. El Dani li porta el regal que porta temps esperant a donar-li i que encara no sabem si li feia més il·lusió a ell donar-li o a ella rebre’l. Somrient i molt agraïda ens convida a entrar i menjar. El plat de dero (menjar tradicional tipus puré de blat de moro) s’anava buidant lentament per cada cop que ens el reomplia i per molt que ho intentéssim ella sempre estava amb una cullerada preparada per servir-nos. Tot i la nostra insistència, ella no va voler acompanyar-nos en el menjar. Com es diu aquí: “Our guest is our god” i fins que no marxen els convidats, els amfitrions no mengen.

Regant la solera





























Capítol XIX – Terminator: painting day 

Si bé el dissabte havia començat la festa, el diumenge ens va fer tocar de peus a terra. Amb l’arribada del Terminator teníem feina, llimar i pintar era el nostre objectiu. 
D’altra banda, el fet de no tindre els treballadors per allà, va fer que ens poséssim a endreçar i organitzar el taller. Com un arqueòleg que va traient pols vam anar descobrint les petites relíquies amagades pel taller, guant nous, més rodets i pinzells per estrenar, pintura... Un cop treta la pols van aparèixer els forats que tard o d’hora reomplirem amb energia, però això amics meus, un altre capítol serà.

el taller, abans i després
















Capítol XX – Money Money money 

Vam començar el dia amb molta energia, sabíem que ens esperaven molts dies de Dashain i els volíem aprofitar al màxim. Tal i com un nepalí hauria fet, ens llevem ben d’hora i marxem camí al Peepal tree que es troba dalt d’una de les muntanyes que tanquen la nostra vista i marquen els límits del nostre entorn. Tot just començar el Marc activa el GPS i marca les nostres passes per més tard registrar-les al ordinador i ampliar el mapa de Bhimphedi. Un cop amunt, descobrim perquè és un lloc del que tothom en sap: les vistes cap al poble son immillorables i l’arbre és espectacular. Descansem fins que l’alè ens torna i ens disposem a baixar per començar la feina: Per ficar-vos en context, tot indicava que hauríem de fer malabars per aconseguir els diners per pagar la fusta i els treballadors. Feia gairebé dues setmanes que els havien enviat però tot i així seguien retinguts... Pels treballadors, un cop explicada la situació ho van entendre perfectament, inclòs van proposar alternatives sabent que tot això no depenia de ningú. Tot just deixar de tocar terra per entrar en el formigó de la carretera en direcció a la oficina, el Dani ens va donar la bona notícia: Ja tenim diners nois! Quan tots van rebre l’esperada trucada i van venir, les seves cares van il·luminar l’oficina.

Camí del Peepal tree






































Capítol XXI – Zafarranxo en el bus

Un cop més agafem el bus cap Hetauda, el clàxon amb musiqueta ja no ens sorprèn, però si ho fan les 8 cabres que posen al maleter. Desprès d’un viatge atapeït arribem, però aquest cop el bus no ens deixa on sempre sinó a l’entrada de la ciutat. Tot i no saber on som, aconseguim trobar-nos amb el Niranjan que ens ajudarà a comunicar-nos amb els venedors.
Finalment comprem la màquina que tant ens han demanat els treballadors, això ens farà augmentar la velocitat en el taller i ens permetrà avançar feina durant aquests dies de Dashain. Per altra banda, amb els futurs plafons que explicaran els prototips en ment, fem una recerca i mirem preus i mides de perfils per fer uns possibles suports de ferro pels cartells que ficarem als prototips.

el bus es va omplint

la investigació dels perfils metàl·lics

La nova màquina


























































































Capítol XXII – El gran comiat

És divendres i ha arribat l’hora d’acomiadar-nos de la Manisha i el Dani... És el primer cop que ella va a Barcelona i planegem un sopar de comiat amb la seva família. El treball de la tarda s’allarga i la gana no acompanya, encara és massa aviat per nosaltres, tot i que intentem afanyar-nos en sortir per no arribar tard. Un cop allà, ens presentem i comença el banquet. Ens trobem amb una família molt propera que ens fa sentir com a casa nostra, fins al punt de que ens conviden a la boda de una de les cosines de la Manisha (de la que us parlarem la setmana que ve) i ens treuen a ballar cançons en nepalí, tota una experiència! Poc a poc ens anem fent a la idea de que aquest serà un altre comiat dels molts que haurem d’anar vivint al llarg de la nostra estança a Nepal, tot i que els seguirem trobant a faltar encara que sigui per poc temps.
Si tres dies abans ens llevàvem d’hora, avui el matinar es va portar a un altre nivell. El Dani i la Manisha volen aprofitar el temps que els hi queda a Nepal i proposen seguir una tradició dels dies previs al Dashain: Sortir de matinada en direcció a un temple que es troba més enllà del Peepal Tree. Dormim una estona després del sopar i junt amb les voluntàries de Balmandir i alguns nens matinadors ens dirigim ben amunt dels límits visuals de Bhimphedi. Un cop arribem i passats els rituals provem un dels tés més necessaris fins al moment, ara des de dalt de la muntanya, veiem com el Sol comença a sortir i un nou dia s’inicia per nosaltres.

Sopar de comiat





























Una tradició de matinada






























Capítol XXIII – El Marc malalt 

Es dissabte, toca festa i l’endemà també. Avui es el primer dia de Dashain, obro els ulls amb dificultat i dolor al cap. Ahir vam treballar fins ben tard, a les 7.30 de la tarda acabàvem una jornada de mes de dotze hores. Normal aixecar-se fet un cromo, no obstant això, la meva inutilitat es va estendre al llarg del dia que acabava d’hora, a les vuit els nostres ulls ja havien acabat la jornada. 
La nit em crida, no puc dormir, em comença un suor fred que em fa canviar la roba i sortir a airejar-me movent-me bandejant per l’habitació. Tornar-se a posar al llit amb la sensació que dormiràs de cop és genial, però res mes lluny de la realitat, doncs ara un fred implacable que em lleva entre tremolors, i a partir d’aquí ja no hi ha manera d’agafar de nou el son. Surt el sol, canten els ocells, els cotxes passen i la gent crida. Al meu cap tot sona amplificat, desordenat i concentrat en un mateix punt que em deixa fora de joc abans de posar un peu a terra. Aquest diumenge no em moure del llit, com tampoc ho faré ni dilluns ni dimarts. 
Arribats al dimecres, la situació es insalvable, les febres arriben als 39º i cal fer alguna cosa, però el dimecres sembla que millora una mica, així que amb totes les esperances posades en un bon despertar al dijous restem a l’espera. 
Es dijous dia sis i la nit que hem deixat enrere ha estat horrible, anem cap a l’hospital de Bhimphedi i només de veure’n el panorama marxem en un jeep direcció Katmandú, el camí es fa dur ple de moviments que el meu cap no era capaç de gestionar. Arribem tard, son gairebé les cinc i ens falta arribar a l’hospital, on després de unes proves se’m queden una primera nit de les 4 que les precediran. El diagnòstic, febre tifoïdal. El tractament, uns antibiòtics i repòs en una trista habitació d’hospital. 

Des d’aquí s’acomiada aquesta setmana!

19.10.16

CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: Després de tant de treball hem gaudit les festes com ningú!

Resum de les dues darreres setmanes a Koilkunta, Índia:






















Setmana 16: “Panni Bagundhi”
Comencem la setmana d’una manera molt engrescadora, desplaçant-nos a un poble a 50 km de Koilakuntla per conèixer el futur i possible proveïdor de rajoles de la solera de planta baixa, que formaran l’aula i el porxo del nou Centre d’Haribala. El nostre viatge, encara que sembli massa agosarat, perquè encarà trigarem a fer la fase d’acabats, té mes a veure amb un tema d’opcions d’execució + pressupost que hem de tenir en compte just en aquest moment per poder seguir endavant sense problemes posteriors. 

La fàbrica ha sigut espectacular, ens ha encantat ser-hi i poder veure com treballen encara d’una manera tradicional però súper-efectiva i la bona qualitat de material natural de cantera que tenen a la regió. És una fàbrica de marbre que extreu peces de 30x30cm naturalment del gruix que veieu a la fotografia, i aquesta serra d’aigua (radial) la va tallant en seccions mes petites, que després seran polides per uns altres dos homes, en total 3 treballadors a la fàbrica tallant i polint. 
Fàbrica de peces de mabre























Després hem anat a visitar una altre fàbrica de pedres de peces de pissarra grans que fan servir molt a la regió per infinites finalitats, tan per solats, com per murs de tancament, com per sostres, per murets etc..... per saber preus i poder fer una comparació posterior versus necessitat i durabilitat. 

La tercera parada que hem fet, ha sigut a la fàbrica de graves que ens ha proveït fins ara, durant fonamentació i pilars. Com estàvem per la zona, les volíem conèixer personalment i tenir l’experiència de veure com funcionen i com estan muntades. Hem aprofitat per fer una comanda per la solera. 

De mentre a l’obra, els treballadors han acabat d’omplir els últims centímetres de sorra de la solera i l’han compactat per demà poder abocar i col·locar les graves que ja hem demanat. Estem súper emocionades perquè des de que hem arribat l’obra ha fet un canvi molt gran. 
Valadogi i l'equip posant les graves a la solera























Durant els següents 3 dies vam omplir de graves de 40 mm la part superior de la solera. Aquí plou molt i sense avisar, i ens ha anat bé per drenar l’aigua i anar compactant les capes de terra de sota que anteriorment hem estat omplint. Anirem agafant molt bon nivell d’aquí a que fem la capa amb bricks i morter de calç. 

L’edifici té 140 m2, i la capa de graves que hem col·locat 20cm pel que el treball ha sigut duríssim i a sobre sota un sol espaterrant! Tant dur a sigut que el 4t dia de treball, els treballadors van arribar a les 7h com els hi vam dir, però no s’aguantaven dempeus i al dia següent vam haver de fer festa, canviant-lo de dia de la setmana, perquè estaven tots amb dolors musculars extrems. 

Durant els dies que hem estat col·locant les graves també hem comprovant com posaven la “Pipe” (tub) del lavabo de planta baixa, observant i comprovant com hauria de ser la inclinació i el forats que havíem deixat previstos en els murs de “basement. La veritat ha sigut divertit i entretingut, encara que no l’hem fixat al terra ja que es podria per malbé durant la fase en la que ens trobem, aixecant murs pilars i jàsseres. 
Vista del forat de la "pipe"























Una altre cosa que hem fet durant la setmana ha sigut re-hidratar les rasses de calç per poder fer el morter de calç de la solera. Aquest és un procés que s’ha d’anar fent continuadament tant en rasses o dipòsit, ja que necessitem mesclar bé i desfer les pedres grans de manera que s’hidrati tot homogèniament i no quedin pedres entre mig del morter i a la junta. 
Krishna 2 mesclant i rehidratant les rases de calç























Quan estàvem construint el “basement” ens vam adonar de que havíem de canviar la manera de fer el morter. No tant les proporcions, sinó la manera de fer, en la preparació. Fins ara, es feia de manera manual, però amb les quantitats que en necessitem, hem fet números, i preu-temps-qualitat hem decidit llogar la “Miller” com li diuen aquí, i perquè quedi clar, la formigonera per nosaltres. 
Sudakar, Krishna i els seus treballadors pujant la Miller a PB























Així que, formigonera en dansa! que ha costat un “huevo” pujar-la fins al nivell de planta baixa ja que pesa moltíssim. Amb tot disposat, ja estem preparats per poder començar a tota canya a pujar els murs de pedra i “brick” de planta baixa que tantes ganes tenim, i que ens donaran els suport per fer les bastides i poder començar les bigues de planta primera dintre d’unes setmanetes!! Quines ganes que tenim penya!!! Estem ansioses!!!

A tot això, els treballadors han començat a tallar les pedres a mida i nosaltres hem anat a pels “bricks” de terra i pellofa d’arròs cuits, per tenir tots els materials a punt per dilluns començar la setmana amb força i alegria. 
Fàbrica de maons de terra cuita























Hem aprofitat, a la fàbrica de maons, per preguntar si ens podrien fer rajoles del mateix material, o maons amb menys secció per poder fer el forjat i escales utilitzant la tècnica de la volta catalana. D’aquesta manera podríem alliberar el forjat de pes, i donar-li una nova magnitud arquitectònica a l’espai, tal i com està previst en l’avantprojecte. La resposta encara estem deliberant si ha sigut positiva o negativa, però més endavant us explicarem com s’ha solucionat!! 

Un altre treball que hem fet per finalitzar la setmaneta, i amb això ja acabem, és impermeabilitzar la línia de mur que separa el “basement” de planta baixa per evitar les humitats per capil·laritat. Ens pensàvem que seria difícil trobar la pintura adequada o amb una marca que ens agradés, però al final ha sigut un encert 100% i estem súper contentes amb el resultat. 
Raju pintant la filada d'impermeabilització del mur























Setmana 17: “4 days of Festival + 1 day hangover = 2 days of work” 






































Com podeu percebre pel títol, aquesta setmana ens ho hem passat d’allò més bé, però no per la feina sinó per la manca de la mateixa, es a dir, “nos a colmao la fiesta, comer y beber”. Hem canviat la calç per “Dosha” i els pantalons per “Saris & Panjabis”, de la mateixa manera que el “work place” per Gandikota i altres indrets de la regió. 

El dilluns vam començar la setmana donant-li canya a la Miller, fent la nostra primera prova amb el morter de calç. La proporció que hem fet servir es la següent, 9 “baskets” de calç ja hidratada i 11 “baskets” de sorra, afegint-li una miqueta d’aigua durant el procés de mesclat. Això és el mateix que dir que sense hidratar seria una proporció 1:2 aproximadament. Des del principi , la calç era només pel morter que faríem servir per la solera de planta baixa, però un cop hem tingut la calç hidratada, i veient el volum i metres quadrats que tenim de mur en aquest edifici, hem decidit fer el projecte una mica més sostenible de lo esperat i treballar sempre amb morter de calç. La proporció en el nostre cap sempre ha estat 1:3 , però vam provar amb un morter amb proporcions més petites de calç i ens va semblar massa sorrenca, així que aquestes primeres filades ens hem curat en salut, i hem fet la proporció 1:2 per veure com fraguarà i tornar a prendre una decisió si s’hagués de canviar! 
Pastada morter de calç proporció 1:2























Del que ens vam adonar en aquesta primera experiència, és que les rasses de calç contenien la cal hidratada i apagada a la part superior, però no havia penetrat a la inferior, el que feia que per l’escalfor continguda, s’haguessin creat roques més dures, que costen aixafar i desfer posteriorment. 

És molt important que durant l’apagat de les pedres es faci per torns a poc a poc i es desfasin bé les roques i la pols de manera que quedi tot una pasta homogènia sense grumolls, perquè sinó posteriorment al fer el morter i al aplicar-lo, quedaran pedretes en ell. 

Al matí vam pujar 5 filades, que faran de sòcol de mur de PB , i van començar a muntar les bastides. Aquí les bastides que fan servir, òbviament, son diferents a les que fem servir allà. De moment hem decidit fer-ho com ells ho fan perquè l’alçada a la que estem treballant no és massa alta, i no hi ha perill de bolcament, ni de mur, ni personal, però estem dissenyant de quina manera podem millorar-les perquè no creïn moment al mur, ja que queda subjecte a ell mitjançant unes fustes dins uns forats que hem deixat sense omplir. 

Tot i tenir els nostres dubtes al principi de si les seves bastides serien inestables, o incòmodes, o compondrien un perill per l’estabilitat de mur, hem de dir que ens ha sorprès moltíssim i tenim casi la certesa 100 % que funcionen i funcionaran súper bé. 
Són ferm, estables, i funcionen bé. 
Vista de la bastida per la part exterior del mur 
Vista de la bastida per la part interior del mur






































Al final del dia vam compartir riures, cerveses i experiències tot parlant de les festes que venien els pròxims 3 dies consecutius. 
Han sigut 3 dies de festes Hindús i Musulmanes, molt importants a Koilakuntla i arreu d’India, tant, que tots els nens d’Haribala han marxat amb les seves famílies als pobles durant 7-10 dies. Aquí ens hem quedat al “batallón” la Bruna , la Erika i la Lakshmi (una nena del centre que no té família, només una àvia que no pot fer-se càrrec d’ella perquè és molt gran, així que la hem adoptat a la “Volunteers room” aquest dies). 
La 3a morquetera, la Laksmi perparada pel primer dia de festival























El dimarts al matí, ben aviat cap allà a les 9h, mentre estavem fent el “ganso” les 3 a l’habitació, de sobte sentim veus masculines en Telugu parlant a prop de la porta, ens girem i ens trobem en Krishna i en Sudakar, els nostres treballadors, als que més carinyo els hi tenim, tot arreglats, guapos i perfumats. Ens han sorprès com mai amb la visita, és el primer cop que ho fan, i ens proposen que anem a dinar i a passar la tarda a casa d’ells per conèixer les seves famílies i no passem un dia tan especial soles! Ha sigut un dels moments mes tendres i més agradables de la setmana i que no oblidarem mai. Per ara i per sempre en Krishna i en Sudakar seran el nostre Nana i Anna indis. 
Foto de familia a casa d'en Krishna 























No os podeu imaginar la quantitat de coses que ens van treure bones per menjar, com gaudien veient-nos menjar i menjar, en Krishna ens va comprar unes cerveses i vam estar brindant amb ell. És un dels homes mes “open minded” que hem conegut aquí. 

Desprès vam anar a casa d’en Sudakar, i altre cop a menjar i a menjar i a rebaixar les cervesetes amb Sprite, riures , fotos de família, del casament, dels aniversaris dels fills i filles, riures i intercanvis d’amor que estaran per sempre dintre dels nostres cors. 
Full Enjoying al festival amb la Saroja la Vanitha i la Laksmi























Aquell mateix dia al vespre, cap allà les 19h, comença el recorregut pels temples del poble, i les 3 “mosqueteras” junt amb la Saroja, Vanitha i en Nana Krishna vam arreglar-nos, plantar-nos els Saris, vestimenta típica d’aqui per les dones índies, i ens vam endinsar a l’espectacle i com diuen aquí : FULL ENJOY de temple en temple, de troballa en troballa i visitant totes les cases d’amics, familiars i treballadors!! 

Al dia següent i l’altre vam aprofitar per fer una miqueta de turisme per la zona i anar a visitar llocs pròxims no més llunys de 4 horetes. Vam llogar un jeep per poder anar tots el membres despenjats que quedàvem per Haribala i algunes amigues del poble! 
Tots i totes preparades al Jeep per sortir de ruta a Gandikota!























Entre aquests llocs, vam visitar les “Belum Caves” i “Gandikota” sempre amb la companyia de la nostra família Telugana que tant ens ajuda i ens acompanya sempre en tot, la nostra Cheli Saroja, Vanitha i la china china Lakshmi!!! 

Ha sigut una setmana plena de coses diferents, de vivències que no oblidarem mai i de moments d’apropament amb les persones que ens han fet gaudir Koilkuntla d’una manera molt diferent, apropant-nos més a sentir-la casa nostra!!! 
Saroja a Gandikota























Com era d’esperar, després d’aquest 4 dies de festa i mini vacances a costat molt tornar a la feina i al ritme, tant per nosaltres com per els treballadors, de manera que hem tingut un dissabte de “ressaca” a la feina, tallant pedres l’estil Indi, de 10 minuts treballant, 10 descansant i un diumenge de morter i filades de mur no massa entretingut, amb el cap viatjant a tots els records i moments viscuts durant les vetllades!