Namasté!
Cada vegada ens apropem més a la finalització del Dhunga-Mato i aquesta setmana ha estat el torn dels acabats del terra i de les instal·lacions d’aigua. Es tracta dels penúltims detalls que acabaran composant l’edifici, però el cert és que són d’aquells que realment l’acosten a la seva funció definitiva; veure els treballadors portant-se el sabó a l’obra o nosaltres mateixos posant el cap sota la dutxa en un dia de calor ens fa imaginar-nos el DM a ple rendiment al costat de la pista d’esports.
Reprenent el punt on ho vam deixar la setmana passada, el diumenge vam començar per a l’elaboració de les pendents de les dutxes amb una combinació força eixuta de sorra, ciment i aigua. Posteriorment calia abocar-hi, tot ‘pentinant-ho’ amb una paleta metàl·lica, una barreja aquest cop molt líquida d’aigua i ciment que és la que acaba donant l’acabat llis i uniforme que acabarà tenint el terra.
En aquesta tasca hi intervenien tots els nostres ‘workers’ i, un cop acabada, vam poder prosseguir amb un dels vestuaris. Per l’altre, no només no vam tenir temps suficient sinó que, a més, vam quedar curts de sorra. El dia següent, per sort, ja va poder arribar i vam poder concloure amb aquesta tasca. Paral·lelament un de nosaltres va anar a Hetauda a proveir-nos de ciment que ja se’ns acabava i sobretot dels diferents elements que composen la instal·lació d’aigua, com aixetes, colzes o tubs entre d’altres. El dia, a més, va donar prou de si com per poder tapar els caps dels ‘rafters’ de la coberta de manera que, visualment, s’apercebessin com una biga continua.
A partir d’aquí la setmana va estar plenament dedicada a la fontaneria del DM; a grans passos, la instal·lació consistia en excavar la rasa per on hi passarien els tubs, foradar les parets del DM i de les latrines per allà on hi haurien d’entrar –tot aprofitant forats existents de les bastides de construcció- i, posteriorment, anar resseguint els murs interiors i col·locant, allà on convingui, les sortides d’aigua en forma d’aixeta o dutxa, segons pertoqui.
El quadre final que en resulta és el següent: una aixeta a cada latrina pel cubell amb el què s’hi neteja cada ús –el que vindria a ser la nostra cadena del wàter-, dues aixetes en forma de font davant dels lavabos i enganxades al mur del DM i, finalment, dues dutxes per a cada vestuari associades cada una a una aixeta al més pur estil nepalès.
A tot això, després calia fixar bé els tubs a les parets mitjançant claus doblegats i també el pas més important de tots; connectar la instal·lació al tanc d’aigua. Per això va caldre prèviament foradar pertinentment el tanc: un forat a la part superior per a l’entrada d’aigua, un a la part inferior per a la sortida i un tercer al fons de tot pel buidatge del tanc en cas de necessitats de reparació o neteja de la instal·lació.
Posteriorment, vam pujar el tanc a l’estructura que el sosté i que assegura una pressió adequada per a les dutxes . Allí, vam ‘endollar-hi’ la canonada d’entrada d’aigua a través d’una clau de pas i d’una vàlvula que es tanca quan el tanc està ple per evitar que desbordi. Vam col·locar també el tub que abasteix tot el DM al seu forat corresponent amb una clau de pas i, finalment, vam posar un petit tub al forat de buidatge del tanc també amb una clau de pas. Totes aquestes claus són indispensables ja que serveixen per tancar o obrir el subministrament sempre que calgui efectuar algun canvi o alguna reparació.
Així vam acabar el penúltim dia de la setmana i, abans de marxar, vam assegurar-nos que totes les aixetes i dutxes estaven tancades i vam deixar el tanc omplint-se durant tota la nit. L’endemà tocaria esbrinar si la instal·lació s’havia fet bé o no... Amb aquesta intriga vam entrar a treballar l’últim dia i tots els dubtes es van dissipar quan vam obrir una de les dutxes i l’agua no només sortia sinó que, a més, sortia bé, a una pressió adequada. Després vam comprovar totes les sortides d’aigua i vam veure que funcionaven correctament de manera que podíem certificar que la instal·lació havia resultat un èxit.
Després dels moments d’entusiasme vam reprendre la feina amb la construcció de la font exterior. Calia col·locar-hi blocs de formigó sobre el formigonat que s’havia fet a la rasa i, paral·lelament, començar el revocat que ha de tapar els tubs de les aixetes. Al tenir un gruix considerable, era una tasca que necessàriament quedaria inacabada i que ens donaria amb què començar la setmana vinent després d’una en la qual la feina intensa s’havia vist recompensada amb un final feliç!
Arco hapta bhetaula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada