CENTRE DE FORMACIÓ HARIBALA: Els primers voluntaris del projecte

Resum de les dues darreres setmanes a Koilkunta, Índia: treballem en comú per fer front a les dificultats

Setmana 2:

Aquesta setmana ha començat amb força. El dilluns vam començar l’enderroc d’unes edificacions existents a la parcel·la on hem de construir. Quatre obrers hi han estat treballant durant tres dies, enderrocant l’estructura existent i ordenant les runes per materials segons si són reutilitzables o no. 

Dimarts vam sortir una mica del terreny d’obra per veure una mica la realitat dels voltants. Amb els treballadors del centre d’Haribala Trust vam anar a repartir llibres escolars a diferents nens i nenes que reben la seva ajuda. Vam veure com són les escoles d’aquí, les seves cases, els pobles on viuen, i d’aquesta manera entendre una mica més la situació en la que es troben els nens pels quals estem fent el projecte. 

La setmana avança i anem a comprar les eines necessàries per començar el replanteig; no ho podríem fer sense l’ajuda dels nostres contactes locals, en Pushpa i l’Arlappa. Aquí, l’idioma i els contactes hi tenen molt a dir! 

Koilkuntla, tot i ser un poble, té una vida que sorprèn a la vegada que espanta; sorprèn ja que té una vibració màgica a l’ambient que resulta realment atractiva, i espanta, perquè té tant de bella com de caòtica, i si això ja passa en un poble petit, imagineu-vos en una gran ciutat. 

El dijous ens vam dedicar a moure el material de l’enderroc. Encara no tenim als voluntaris, així que resulta una feina lenta per a només dues persones. Però anem fent poc a poc. A la tarda vam anar a recollir les fustes que estaven a taller per poder començar a fer les porteries del replanteig. També vàrem fer companyia a l’hora d’estudi dels nens i nenes del centre. 

Aquest divendres els nens no han tingut escola perquè hi ha un festival. Hem aprofitat la ocasió per anar al mercat amb alguns d’ells. També hem estat afilant les estaques de fusta que clavarem per fer el replanteig de l’esbrossada. La tarda ha sigut molt productiva. Tots els nens que viuen al centre d’Haribala Trust han vingut amb nosaltres al terreny per continuar movent runa. Trossos de pissarra cap aquí, maons cap allà, del més petit al més gran s’han posat mans a l’obra. Són uns cracks! Aquí no tenim els mitjans que podríem tenir a Catalunya per fer aquestes feines, com carretons per portar runa, però utilitzen una mena de safates corbades que es carreguen a les espatlles. També es treballa molt en equip formant cadenes per a ser molt més eficients al moure materials.

El cap de setmana ha sigut productiu. Els nens i nenes sponsoritzats per Haribala han vingut a col·laborar amb el projecte. Hem començat a cavar la zona dels habitatges per a joves i hem continuat movent runa dels enderrocs. Ha sigut un dia calorós i de molta feina, però no ho haguéssim pogut fer sense ells! Aquí costa una mica que la gent es posi a treballar de forma desinteressada per a una millora que no poden veure en el mateix moment, però intentarem anar canviant aquesta mentalitat a poc a poc. Avui ha sigut el primer dia que han vingut, i esperem que no sigui l’últim. Els nois i noies s’ho han passat bé, això sí, també han treballat de valent!






















































































Setmana 3:

Aquesta setmana vam començar amb una gran muntanya de runa a la parcel·la, però dia a dia l’hem anat fent petita. Com que no teníem cap mena de maquinària per poder moure les runes, ens ajudàvem d’una mena de cassoletes que fan servir aquí per transportar terra o el que necessitin. És un procés lent però mica en mica s’omple la pica diuen. Però per sort finalment dissabte al matí vam poder aconseguir un “dozer” (encara no hem descobert com s’escriu), un entremig entre tractor i excavadora, amb el qual hem pogut moure tota la runa que faltava i deixar ben neta la parcel·la!

Amb el terreny ben net vam marcar el perímetre de l’esbrossada de l’edifici d’aules amb l’ajuda d’en Suresh, un noi del poble.

Aquests dies els nens han tingut més dies de festa que habitualment. Aquest dijous era un dia de festa musulmana (aquí a la Índia totes les religions conviuen amb total normalitat) i els nens no van anar a l’escola. També va coincidir que és el “Segon dissabte” de Juliol, i aquest dia també es considera festa.

El veí de la parcel·la és diu Kasi i és musulmà. Ja s’havia travat amistat anteriorment, així que un dels dies que el Manu estava movent runa, el va convidar a prendre un plat especial que estava cuinant la seva mare per aquesta festa de dijous. Era com un tipus de sopa espessa dolça. Deliciosa. Pels curiosos i amants de la cuina: Ramzan Kheer.

Com que són dies especials, també és tradició fer henna, així que les nenes del centre ens en van ensenyar i la Eli va acabar amb els dos braços ben pintats.

A part d’això ens hem estat dedicant a redibuixar part dels plànols que portàvem ja fets per a que sigui més fàcil explicar el projecte al constructor i als treballadors d’aquí. L’enginyer local ens va deixar veure uns plànols seus i ens vam poder fer més a la idea de com són els projectes que construeixen aquí. A mitja setmana vam fer una reunió amb el constructor de la qual en vam sortir bastant contents. Vam començar a preparar el contracte per escrit, per deixar ben detallat tot el que realitzarà i no trobar-nos amb cap sorpresa. Diumenge al matí vam fer una segona reunió on ja portàvem el contracte per escrit i tot llest per poder començar la construcció el més aviat possible, però de sobte es va girar la truita i el constructor ens va dir que no estava segur de voler fer l’obra, perquè creu que no li sortirà a compte pel temps que hi haurà d’invertir. (Aquí a la Índia tot va en lentitud, et diuen que la reunió és a les 8 i acaba començant a les 10, però en qüestions de calers la rapidesa i efectivitat prevalen per davant de tot). Aquesta notícia ens va caure com un gerro d’aigua freda a sobre. Ara mateix estem esperant a que ens doni una resposta definitiva, que esperem que sigui continuar en el projecte. Si no és així, doncs haurem de trobar un nou constructor, fet que ens endarrerirà en el Planning d’execució.

Estem trobant tantes dificultats perquè intentem introduir un sistema constructiu diferent a la llosa de formigó que porten fent en la última dècada. Busquem recuperar un principi de sistema arrelat en la regió amb un nou coneixement per apostar per la sostenibilitat i la formació dels obrers locals. Però està costant canviar la mentalitat de la gent.

Tot i aquesta mala notícia, també tenim històries boniques. Aquest divendres ens van convidar a un aniversari d’un familiar d’un dels treballadors del centre d’Haribala, ens va fer molta il·lusió. A les set del vespre vam sortir del centre amb els nens i nenes, tots en fila i ben vestits encaminats cap a casa els familiars de l’Arlappa (treballador del centre). Un cop vam arribar vam veure una pancarta ben gran que deia Feliç Aniversari amb una foto d’una nena ben petita. Doncs sí, resulta que érem a la festa del seu primer aniversari! Vam entrar a dins de la casa, tot de nens corrents per aquí i per allà saludant-nos i els adults acabant de preparar una mena d’altar, amb tot de globus i un pastís amb una espelma d’un 1. Ens van situar a primera fila, i la cerimònia va començar. Van fer com una petita oració i després la nena petita va bufar l’espelma i tallar el pastís. Pel que ens vam veure, és com una celebració del primer any de vida conjuntament amb una espècie de bateig. Això sí, molt diferent d’aquí, tot molt més colorit i molt més informal, però la solemnitat de l’acte per ells era molt present.

Un cop tallat el pastís, un per un, tots els convidats van anar donant de menjar a la nena amb petits trossos de pastís. El vespre va continuar i vam acabar sopant allà. Com que som “els estrangers” ens van tractar com reis. La gent va estar-hi molt atenta i ens ho vam passar molt bé.

Curiosament el mateix dia era l’aniversari d’una de les nenes del centre. Feia 18 anys. Així que també ho vàrem celebrar amb un pastís, però en aquest cas és ella qui dona de menjar un trosset de pastís a cadascun dels convidats.

Va ser un dels dies més curiosos i bonics fins ara i vàrem descobrir moltes coses noves d'aquest petit poble de la Índia.