Namasté!
Després de renovar el nostre visat nepalès ja de manera definitiva, tocava tornar a Supping i veure si les nostres previsions s’havien complert, és a dir, si totes les rases estaven llestes per formigonar. Tornàvem amb les esperances de què, amb l’arribada del nou any, aquest procés tan dificultós i entrebancat que és el projecte d’Awasuka agafés embranzida i ens permetés progressar més fluidament.
D’entrada ens vam trobar amb un panorama força similar a com havia avançat la setmana anterior, força esgraonat, però que havia anat a pitjor. El Niranjan, que és qui primer havia començat, estava llest com sembla lògic, però altres excavacions que s’havien començat abans semblaven estancades per la falta de personal. I és que la ‘deadline’ del 15 de gener és per a tothom la mateixa i, per tant, ara que s’apropa, l’escassetat de mà d’obra es fa palesa.
D’aquesta manera ens trobàvem a inicis de setmana amb l’aigua al coll i pocs efectius per solucionar-ho i el que vam fer és insistir en la necessitat de trobar treballadors i, a la vegada, apel·lar a la cooperació entre els diferents veïns per tal de poder fer progressar les obres entre tots.
Això va donar peu a un relatiu caos on costava discernir qui treballava a on i fent què i va requerir molta paciència i mà esquerra, a més de l’inestimable col·laboració del nostre principal treballador els darrers mesos, el Niranjan. Ell, amb el domini de l’anglès i el coneixement dels nostres ‘modus operandis’, s’ha erigit com una peça clau per a l’èxit del projecte a Supping amb una creixent capacitat de lideratge.
Així, el resultat dels primers dies es resumeix amb el Niranjan treballant com a ‘mistri’ de la seva pròpia casa i coordinant la construcció dels dos habitatges més socials, mentre que la resta, amb més capacitat econòmica, s’encarregava de trobar els treballadors suficients per arribar al 15 de gener i no ofegar-se a la riba. D’aquesta manera podíem establir un cert ordre en la construcció dels habitatges perquè, ara ja si, pogués avançar amb fluïdesa.
Les fonamentacions, recordem-ho, responen al següent procediment: primer cal abocar formigó al fons de les rases, tot i que només a les zones dels pilars com a mesura d’estalvi. Posteriorment s’han d’omplir els forats amb una combinació –ordenada- de pedra i fang, i, un cop arribat a nivell de terra, prosseguir amb la fonamentació erigint un mur amb els mateixos elements. I, a partir d’allà, col·locar les armadures, un encofrat de fusta i acabar abocant-hi formigó per completar el cèrcol que repartirà el pes de l’habitatge a tota la fonamentació.
Tot plegat és un procés costós, que requereix d’un bon grapat de persones per poder progressar de manera eficient i això és el que hem procurat durant la setmana. Així hi ha hagut dies on alguna obra quedava aturada per tal que una altra pogués avançar a bon ritme. Amb aquest sistema hem aconseguit acabar totes les fonamentacions abans del dia 15 de manera escalonada però assegurant que ningú no es quedés sense l’ajut.
L’excepció ha vingut donada per un dels beneficiaris el qual, tot i el nostre ajut en els primers passos de l’obra i la nostra insistència en la necessitat de treballadors, ha decidit provar de posposar la ‘deadline’ per més edavant. De manera que quedem a l’espera de que succeeix amb ell mentre respectem el temps de curat de la resta de ‘plint beams’.
Durant aquest temps començarem a revisar la qualitat dels blocs de formigó a les fàbriques més properes i estudiarem la millor opció per dur a terme les fusteries dels habitatges de manera que es puguin fer amb la màxima celeritat possible però no impedeixin els primers passos de la construcció dels murs.
Arco hapta betaula!
Irene, Marta i Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada